Camino a los Yungas: "La Carretera de la Muerte"

M'encanta l'esport. L'aventura. El risc. No podia marxar de La Paz sense viure aquesta experiència. Havia de viure de primera mà el que se sent circulant per la carretera més perillosa del món; "La carretera de la Muerte". Molt abans de començar el viatge, inclús abans de que sem passés pel cap anar a viatjar per tot el món, havia vist algun que altre reportatge sobre aquesta carretera, "El camino a Los Yungas". Es tracta d'un camí, ja que després d'haver-hi estat no puc considerar-ho com una carretera, d'aproximadament uns 80 quilòmetres de llarg que uneix La Paz amb la regió de Los Yungas, al nordest de Bolívia. Si no n'havies sentit a parlar mai, és famos pel seu perill extrem degut al nombre de morts en accident de trànsit, un promig de 209 accidents i 96 persones mortes cada any. 

Foto d'arxiu quan encara hi havia molt de trànsit

Aquesta sensació de perill i mort es veu que atrau a centenars d'aventurers, temeraris, esportistes extrems, turistes i viatgers com jo, els quals volem recórrer el camí en bicicleta a fi de viure una aventura i una experiència úniques. Així doncs, per tota La Paz pots trobar un munt d'agències que t'ofereixen el tour. Com sempre dic, busca bé ja que la diferència de preu entre les diferents ofertes que hi ha és exagerada. Ells et diran que és per la qualitat i les prestacions de la bicicleta. Al final t'acaben donant la més senzilla paguis el que paguis. No val la pena pagar molts diners per una bicicleta de competició ja que tampoc pots competir amb ningú a "La carretera de la muerte". Has d'anar-hi amb cap i seny i a divertir-se però sent conscient de la perillositat del lloc. La meva recomanació, no et gastis molts diners. T'ofereixen el mateix. El que em va posar la pell de gallina va ser que mentre estàs contractant l'excursió, un cop pagues, et fan firmar un full en el qual l'agència queda lliure de responsabilitats i tu renúncies a una assegurança de vida. Si la vols, a pagar més. Jo no la vaig contractar. Sóc conscient del meu grau de responsabilitat. 

No hi ha res més divertit i emocinant, doncs, que poder experimentar el descens amb bicicleta de muntanya per aquest camí. La mínima distracció o error et pot portar a caure en un precipici ple de roques afilades i plantes espinoses que et poden deixar amb més forats que un colador. Crec que a part de les proteccions que et donen per equipar-te, t'haurien de donar un paracaigudes per circular per aquí. 

Els cinc que vam fer el descens

A les 8 del matí em van dir que estigués a la porta de l'agència. Et porten en furgoneta fins al cim des d'on comença el descens. Al baixar de la furgoneta el guia-instructor, l'Omar, ens va donar la roba i les proteccions. Després d'equipar-nos ens va reunir per donar-nos algunes instruccions. Amb les seves paraules veies que allò anava de debò. La cosa anava en serio: 

"-Nos encontramos a 4700 metros de altitud. Vamos a bajar hasta unos 1100m en unos 64 quilómetros. Primero hay un tramo de carretera ancha asfaltada. Ir con cuidado ya que circulan muchos camiones y van muy locos. Siempre juntos con una separación de unos 2 metros. Luego tendréis que pagar un peaje para entrar a la carretera vieja y allí mucho cuidado. Todo bajada. Ir frenando ya que la bici coge mucha velocidad. No os paséis de frenada. Si no os sentís seguros es preferible ir lentos, yo os esperaré. Advierto que el camino será muy estrecho, de tierra y grava. Habrá un poco de niebla. Hay curvas de casi 180 grados y la pendiente es muy exagerada. La caída en muchos puntos es de unos 800 metros... "

Vistes de la carretera des del punt on comences del descens

Deunidó. Ho recordo com si fos ara ja que la cosa no anava en broma. Se'm van quedar gravades les paraules. Era conscient d'on anava i havia de posar tots el sentits en alerta. Llavors ens va preguntar si algú havia practicat bicicleta de muntanya abans. Jo vaig dir que si i em va dir, "-Vale, pues irás el primero. Vamos saliendo. Suerte y nos vemos más abajo". Avall que fa baixada.

Primer tram asfaltat

El primer tram és molt ràpid. La carretera està en bon estat i és ample. Tota asfaltada. Hi ha bastant de trànsit. Encara no era "La carretera de la Muerte" però les vistes eren espectaculars. Mirant a la dreta ja es veia un bon precipici. Vam anar baixant durant una hora fins al punt on obligatòriament has de pagar un petit peatge per accedir a la carretera vella, la perillosa. Llavors ens van donar un petit snack; un plàtan, un iogurt i aigua. Vam carregar les bicicletes de nou a la furgo i en 10 minuts ja estàvem al principi del "Camino a los Yungas". 

Foto d'arxiu

Part d'aquesta carretera va ser construïda amb la mà d'obra dels presoners del Paraguay durant la guerra del Chaco, als anys 30. És una de les poques rutes que conecten la selva amazònica del nord del país amb la ciutat de La Paz. El camí és extremadament perillós i per això es va dur a terme la construcció d'una carretera més moderna i segura que la va substituïr i eliminar, tot i que encara hi circulen alguns busos i taxis, a part de les furgonetes que acompanyen als ciclistes bojos que la volem recórrer tota. El paisatge és impressionant, fent-lo més misteriós i llegendari gràcies a les habituals pluges, a la boira espessa que gairebé sempre hi ha i a la gran quantitat de creus que hi han a la vora del precipici recordant tots els morts. El camí està molt enfangat en diversos trams i amb moltes pedres que es desprenen des de la muntanya. Si busques per internet trobaràs centenars de videos d'accidents per la carretera. Realment posen la pell de gallina ja que són milers les víctimes  que han perdut la vida en accidents de trànsit per allí caient a l'abisme.

Les últimes instruccions de l'Omar abans de començar el descens van ser que havíem de "conduïr" per l'esquerra, vora el precipici. La normativa per aquí era que s'havia de circular per l'esquerra, igual que a Gran Bretanya o Austràlia, per facilitar que els conductors que van a l'esquerra, en cas d'encreuament, vegin amb més facilitat el límit del camí i l'inici del precipici. La llei indica que el conductor que condueix en pujada, direcció contrària a la nostra, té prioritat per sobre el que baixa a Los Yungas. També ens va dir que si ens trobem algun altre ciclista durant el camí i el volem adelantar, que hem de cridar ben fort per quin costat l'adelantarem. Qualsevol malentès pot ser fatal. 

Embús que ens vam trobar abans de la curva més famosa

La carretera és un estret tallat a la paret en plena muntanya vertical dels andes. Baixant costa molt deixar de mirar el manillar i el camí però en algun moment que vaig girar el cap a l'esquerra la vista era espectacular. Selva espessa, boira i creus a la vora del precipici. Les parets gegants que hi han per damunt i per sota del camí són postals de selva verda. L'horitzó és un quadre preciós de muntanyes de més de 4000 metres d'altitud rodejades de núvols, boira i amb cascades d'aigua que també queien al precipici. Tot era naturalesa. Vaig disfrutar molt i em vaig deixar anar bastant, descendint en alguns punts més ràpid del que hauria hagut de baixar però possiblement per culpa d'alliberar tanta adrenalina, feia que la sensació de perill quedés al marge, fent que l'experiència sigués única. En cap moment vaig perdre la concentració però tampoc podia deixar de pensar en els molts cops que havia llegit coses sobre aquella carretera plena de mort. Pel cap em passaven les imatges dels videos que havia vist. La meva ment visualitzava camions i autobusos caient al buit plens de passatgers. Centenars de vides que es precipitaven cap a una mort segura. Quin horror. Veient les creus que et vas trobant sortint de cada curva no pots evitar pensar en les famílies de la gent que allí van perdre la vida. T'imagines els crits de la gent observant com un vehicle queia al no res. Accidents com el de l'any 1983, l'accident de trànsit més tràgic de Bolivia, quan un autobús amb 100 passatgers va caure al buit aquí. No hi va haver cap supervivent. 

Em van impressionar les paraules que vaig llegir a internet uns dies abans d'anar a fer el descens, sobre un home que actualment condueix una de les furgonetes que ens acompanyaven als ciclistes; “-Yo pasé años conduciendo un autobús por aquí”. Ell deia que en el temps que va treballar circulant per allí transportant vides humanes havia vist moltíssimes catàstrofes; “Demasiadas”, los camiones, los buses, los coches... “Por más costumbre que tenga, es impresionante cuando ves a alguien caer al vacío. Se salvan como diez de cada cien que caen. El resto, todos mueren”. Espectacular. 

Foto a la curva més coneguda

Durant la baixada i aprofitant que anava el primer, gairebé sempre darrera el neumàtic del guia, com que havíem d'anar esperant a la resta del grup, jo li anava preguntant per anècdotes des de la seva experiència en primera persona per la seva feina. Que si quedàven moltes restes de vehicles al fons del precipici, que com rescataven els cadàvers, que si havia vist caure molta gent... Em va dir que els vehicles sempre es queden al fons i la ferralla es converteix en part del paisatge. Que la dificultat de recuperar els cossos sense vida de la gent és extrema però que es recuperen, deixant en el lloc de la mort la seva roba. Em va explicar però que les morts gairebé mai són de ciclistes, que des de l'any 1995 quan va començar l'activitat de descendir la carretera amb bicicleta només hi han hagut 29 ciclistes morts per caure al buit. Em va explicar que l'última víctima va ser una ciclista japonesa que l'any 2011 per culpa de la boira espessa no va veure una curva caient al no res. Després em va dir, "-Cuidado con la próxima curva, la del italiano". Li vaig preguntar per què la de l'italià i em va dir amb veu fluixeta que era perquè uns anys abans un altre turista italià la va fer recte. Mare meva... A part els noms que ens anava dient per on aniríem passant tampoc eren gaire tranquilitzadors; "El Mirador del Diablo, la Curva de la Muerte, Puente del Diablo, Cascada de San Juan, Cerro Rojo..."

Una de les moltes creus que pots veure baixant

El Zois i jo 

Tot i així vaig anar descendint sense problemes. Disfrutant més que passant por. No se si serà per la meva petita experiència amb bicicleta de muntanya però se'm va donar bé. Ràpidament vaig agafar el truc a les frenades en cada curva i anava seguint el guia en un descens bastant ràpid. El Zois també seguia bé enganxat a mi formant juntament amb l'Omar el grup de 3 que anàvem parant per esperar la resta del grup. Al final la furgoneta fent de cotxe escombra. Entre parada i parada unes fotos i un moment per disfrutar de l'entorn, admirant-lo i respectant-lo alhora. 

I sense cap ensurt tots vam arribar a baix sans i estalvis. Va ser un dia genial. Vam pujar les bicicletes de nou a la furgoneta i ens vam treure l'equipació. Per arrodonir-ho vam anar a un petit hotel de Coroico on ens van oferir un dinar buffet i vam gaudir d'un bany en unes piscines enmig de la selva. Després una dutxa i retorn cap a La Paz per la carretera nova. Havia "sobreviscut" a la carretera més assessina del planeta Terra. La Carretera de la Muerte, una altra gran experiència durant el meu viatge pel món que recordaré sempre.

Relaxant-nos un cop vam arribar al final

Per molt tràgic i perillós que soni l'experiència si hi vas amb cap i sent conscient del perill que corres, pots gaudir d'un dia meravellós descendint la carretera de la mort. A sobre fas esport i fas nous amics, tal com es pot veure en el següent video que he fet com a petit resum, si hi vas amb seny no és tant perillós. O sigui que si vas a La Paz i no tens vèrtig, et recomano visitar el Camino a los Yungas.