About

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

martes, 7 de enero de 2014

Salar de Uyuni: la representació del cel a la Terra.

Salar de Uyuni. Era un dels meus destins preferits quan algú em preguntava moments previs a iniciar el viatge què era el que em feia més gràcia veure, jo contestava sense pensar-m'ho que el Salar . No en tenia cap dubte. Se que pel planeta potser hi ha moltisimes coses més interessants que aquell mar de Sal; restes arqueològiques, estàtues gegants, construccions impressionants de la mà de l'home... Em donava igual, jo em moria de ganes de contemplar aquella meravella, obra de la naturalesa, de la qual havia vist moltes fotos i totes espectaculars. 

Vistes del Salar
El dia abans estava una mica nerviós ja que començava la meva ruta per anar a veure-ho. Serien 3 dies en ruta, incomunicat de tot, movent-me en altituds compreses entre els 3000 i 5000 metres sobre el nivell del mar. Amb les bateries carregades i després d'acomiadar-me de la família, ja que fins el dia de Nadal no podria parlar amb ningú, vaig esperar a que em recollissin a l'alberg. Si ets un aventurer molt intrèpid i inconformista a l'extrem, els quals estan en contra de qualsevol tour organitzat, sàpigues que la ruta des de San Pedro de Atacama fins a la població de Uyuni, passant pel salar i per numerosos paisatges de postal, l'has de fer contractant el servei de qualsevol operador. Si o si. Si no, no veuràs res. Suposo que hi deu haver una ruta alternativa per arribar a Uyuni però que no et permetrà veure tot el que jo vaig veure; llacs altiplànics, gèisers, banys termals, flamencs en llibertat,... etc. A mi tampoc m'agrada viatjar com el simple turista, tots com un ramat d'ovelles, però aquest tour no és així, va ser espectacular. Pots fer-lo tant des de San Pedro en direcció a Uyuni o a l'inrevés. Qualsevol de les dues opcions és bona. En qualsevol de les dues poblacions trobaràs moltes agències que t'ofereixen el servei. Mou-te, pregunta i compara fins acabar trobant el millor preu. A mi el tour em va semblar molt econòmic pel que m'oferien, ja que a banda de tot el que veuria amb els menjars inclosos i dos nits d'allotjament, em servia com a transport fins a Uyuni ja que des d'allí seguiria la meva ruta per Bolivia direcció cap al nord.

A les 8 del matí puntualment em van venir a recollir al hostel. Ens vam reunir les 5 persones que estaríem juntes en aquella aventura. En aquell moment encara no ho sabia però acabava de conèixer dos persones que han acabat sent molt especials per mi i amb qui he compartit part del meu viatge des de Chile fins al Perú. El Zois i la George. Ell holandès i ella australiana. Viatjaven junts des de Santiago de Chile on havien estat estudiant els últims 6 mesos. Ara feien un viatge fins a Ecuador des d'on ell tornarà a Holanda i ella a Santiago de nou per seguir estudiant.

Un cop tots junts el xòfer ens va acompanyar a l'oficina d'immigració. Es troba al mateix poble de San Pedro tot i que la frontera amb Bolivia està a una hora d'allí. Ens van sellar la sortida de Chile i vam iniciar el viatge en furgoneta cap a l'aduana de Bolivia per sellar l'entrada. Durant el viatge pots sofrir de nou el mal d'altura; en poc menys d'una hora passes dels 2400m d'alçada de San Pedro a 4480m que es troba la frontera amb Bolivia, el conegut com a "Paso Portezuelo del Cajón".

Pas fronterer Portezuelo del Cajón (Chile-Bolivia)

Ferralla d'un bus a la frontera entre Chile i Boliva
El terreny era àrid. Un desert a 4000m. Em va cridar l'atenció la ferralla d'un bus abandonat ple de rovell. La imatge recordava a la pel·lícula "Into de Wild". Allí al costat el xófer ens va preparar un espectacular esmorzar a gran altura; pa, embotit, formatge, suc, cafè, llet... No faltava de res. Després d'esmorzar vam fer cua per sellar el passaport per entrar a Bolivia i ens van presentar el nou xòfer, el Leo, amb qui vam fer el canvi de cotxe. Vam treure les coses de la furgoneta per posar-les a un jeep 4X4 amb el qual ens mouriem durant els propers 3 dies fins a arribar a Uyuni. El viatge havia començat. 


Les primeres imatges que vaig contemplar eren espectaculars. Vam parar per pagar l'entrada al parc natural de l'altiplà bolivià i en uns minuts vam arribar a la "Laguna Blanca" i a la "Laguna Verde", als peus del majestuós volcà Licáncabur de 5916m. Aquests llacs andins estan situats dins la Reserva de Fauna Andina Eduardo Abaroa, a més de 4000m d'alçada. La blanca presenta aquest color degut a l'alt contingut del mineral bòrex. Està unida per un petit estret a la "Laguna Verde", la qual presenta aquest color verd maragda o turquesa degut a l'alt contingut a les seves aigües de magnesi, calci, plom i arsènic, entre altres minerals. Vam baixar del jeep i vam tenir una estona lliure per gaudir d'aquella meravellosa vista. Era impressionant. Mai havia contemplat res semblant. El cel blau es reflexava a l'aigua dels llacs creant una autèntica postal. Quina pau. Després de no se quantes fotos vam seguir el viatge. Vam passar sense aturar-nos pel "Desert de Salvador Dalí". Formacions rocoses impressionistes que per les seves formes recorden un quadre del pintor català.

Entrant a la Reserva de Fauna Andina Eduardo Abaroa

Laguna verde

Laguna verde

Vistes a la vora de la llacuna


Dones del mercat
Des d'allí varem arribar a les aigües termals de Polques on vam fer una parada de més d'una hora per poder gaudir d'un bany calent a 4500 metres sobre el nivell del mar. Són aigües minerals que surten del terra amb 5º més que la temperatura de la superfície. Procedeixen de capes subterrànies de la Terra que es troben a major temperatura, les quals són riques en diversos components minerals i permeten la seva utilització terapèutica com a banys. Generalment es troben al llarg de línies de falles ja que al llarg del pla de la falla poden introduïr-se les aigües subterrànies que s'escalfen a l'arribar a certa profunditat i pugen en forma de vapor o aigua calenta. En aquest cas, a Polques, era aigua calenta i allí si estava tant bé que m'hi hagués passat el dia sencer. Només em faltava una cervesa ben fresca ja que massa estona dins de l'aigua començaves a suar de tal manera que la calor et feia sortir a l'exterior. Uns segons patint fred per aclimatar-se i et tornaves a summergir. Genial. Després del bany vam poder contemplar durant una estona un mercat que celebraven conjuntament ciutadans de Bolivia, Perú i Argentina. Al ser les fronteres molt properes es reunien els diumenges allí dalt per intercanviar tot tipus de coses. Molt curiós.


Aigües termals de Polques

Vam continuar fins arribar als "Geysers de Sol de Mañana". És una àrea desèrtica d'aproximadament 2km quadrats d'extensió a una altura de 4850 metres. Es caracteritza per tenir una intensa activitat volcànica plena de fumaroles i gèisers. Hi han diversos petits cràters on es pot observar lava bullint intensament. A part, les fumaroles i els géisers emeten vapors mixtos d'aigua i vapor calent que poden arribar fins a altures d'entre 10 i 50 metres, fruit de la pressió amb la que son emesos. Estant allí i contemplant tot allò em donava la sensació d'estar contemplant un paisatge que semblava que ens remuntés a les èpoques de la formació de la Terra. No vaig poder evitar acostar-me tant a un géiser per fer una bona foto que gairebé ho lamento molt, ja que de sobte el vapor va canviar de direcció i vaig poder notar per un moment els més de 90º de la seva temperatura quan em va passar just pel costat de la cama. Un ensurt.


Géisers Sol de Mañana

Des dels géisers ens vam dirigir al que seria el nostre refugi durant la primera nit, a 5000m sobre el nivell del mar. Mai a la meva vida havia dormit a tanta altura. Era un tipus d'alberg molt senzill ja que solament tenia serveis bàsics i dormitoris compartits de 5-6 persones. Li diuen Huayllajara Hostal Altiplano i tot i ser molt bàsic no ens va faltar de res. Ens van preparar un bon dinar i ens vam dirigir a contemplar l'últim espectacle del dia; "Laguna Colorada", molt a prop del refugi.

Refugis a 5000m d'alçada



Laguna Colorada

Laguna Colorada és un dels altres llacs que es troben dins la reserva de l'altiplà bolivià. És inmensa. Té unes dimensions màximes d'uns 11km de llarg per 10 d'ample, amb una superfície total d'uns 55km quadrats. Poder-la contemplar és un altre privilegi del qual vaig poder gaudir. A vegades la natura ens gratifica amb uns paisatges de colors i elements que ja li agradaria tenir a qualsevol editor fotogràfic. El color vermell de les seves aigües es deu als sediments que conté, bórax i pigments d'algunes algues que serveixen d'aliment a les grans colònies de flamencs que hi habiten. Aquest llac és un lloc de cria pels flamencs andins, milers d'aus migratòries que hi han en aquestes aigües riques en minerals. Vaig estar una bona estona caminant per la vora i contemplant aquells colors i el contrast del cel i les muntanyes amb l'aigua. Em van dir però, que no sempre té el mateix color rogenc, ja que la variació de les característiques de l'aigua juntament amb la llum segons el moment del dia i el clima, li donen diferents tons que van des de marró fins a vermell intens. No podia acabar d'una millor manera el meu primer dia de ruta cap al Salar d'Uyuni. Després, un ratet per jugar a cartes fent temps per sopar i a dormir.

Laguna Colorada

Flamencs andins

Reconec que vaig passar molt mala nit. Ja feia dies que estava a grans altituds però el fet de dormir a 5000 metres em va costar bastant. Molt malt de cap i problemes per respirar. El segon dia no va començar molt bé. A les 5 del matí ens va despertar cridant l'altre grup amb els quals compartiem el refugi ja que havien de marxar direcció a Chile i el seu guia tot just feia una hora que s'havia posat al llit. El nostre xòfer ens va explicar que era l'aniversari del seu company i s'havia passat tota la nit bebent. Ara l'home no estava en les millors coindicions com per conduïr durant hores fins a la frontera amb Chile, sent el responsable de 5 persones. La proposta del nostre xòfer va ser que ell s'encarregaria de dur a aquelles persones fins a Chile i llavors tornaria a buscar-nos. Que nosaltres esperessim que el "borratxo" es despertés i que si el veiem en condicions que seguissim la ruta, que ell ens atraparia més tard. No vam saber dir que no i les altres persones ens ho van agraïr de tot cor. Que hi farem. Vam esperar fins a quarts de 8 a que l'home descansés fins que vam sentir cops des de dins la seva habitació. S'havia quedat tancat per dins! Que fort. Si que havia begut. El vaig obrir i va sortir tambalejant-se dient "-Buenos días amigo, cómo está?", "-Mejor que usted!", li vaig respondre. El vam deixar esmorzar tranquil i al cap d'una estona i després de parlar amb ell vam decidir seguir la ruta confiant en que el nostre xòfer ens atrapés el més aviat possible. Em vaig posar de copilot i vaig engegar la ràdio. Sonava música "Cumbia" a tot volum. Entre tots li anàvem parlant perquè no sens adormís i vam continuar la ruta. Malgrat tot, l'anècdota va ser molt divertida.

L'home molt amable ens anava explicant el que podia. Vam aturar-nos aviat per contemplar la Laguna Colorada des de l'extrem oposat del dia anterior. Unes vistes magnífiques. Li vam dir que descansés tranquil al cotxe que nosaltres voliem apreciar amb detall aquella natura tant verge. Els 5 que érem ens vam separar sense decidir-ho. Suposo que l'entorn, les vistes i aquella pau invitaven a estar sol. A meditar. A fer fotos contemplant el paisatge sense presses. Caminant per la vora del llac ens vam trobar amb un ramat de llamas que pasturaven en llibertat. Em vaig asseure una estona contemplant-les i em miraven com dient; què fan aquests aquí? Inclús vaig estar a punt de sortir corrent quan de sobte una va fer l'intent de venir en estampida com si fos un toro picant a terra amb la pota. Divertit. Les fotos espectaculars. Per un moment et senties part d'allò, part d'aquella natura.

Formació Llamas a Laguna Colorada

Llama assessina



Árbol de piedra
Vam continuar direcció "El Árbol de Piedra". Es tracta d'una formació geomorfològica del tipus bolet rocós degut a l'erosió del vent. Destaca entre un conjunt de roques volcàniques de diferents figures ubicades en un arenal al desert Siloli. L'arbre, que va ser declarat monument natural, té una altura de 5 metres i la seva aparença particular és l'element que li dóna interès turístic. Em va decepcionar una mica ja que després de totes les fotografies que havia vist me'l imaginava més gran. Aquest és un error que no has de cometre mai quan viatges. Obssessionar-te massa en el que aniràs a veure et pot comportar que les expectatives siguin tant altes que un cop hi ets no sigui el que t'esperaves. Jo et recomano fer com jo, les guies de viatge les justes. Informat una mica i quan arribis a cada lloc ja et diran què pots veure i com. Llavors et deixes portar i et deixes sorprendre pel que ens ofereix el planeta. Segur que no et decep. Després d'unes quantes fotografies vam veure a la llunyania un núvol de pols que s'acostava a gran velocitat cap a nosaltres. Era el nostre xòfer. Quin mèrit el pobre. En 5 hores havia dut a aquella gent fins Chile i havia fet la ruta inversa per atrapar-nos. Va fer el canvi de cotxes amb el Max, el "borratxo" i després d'acomiadar-lo vam continuar el viatge com si no hagués passat res.

Quan vam arrancar i portàvem una estona el Leo va sentir un soroll molt rar i va parar el cotxe al mig del desert. Primer ensurt de la ruta. Teniem una averia. Va treure les eines i es va passar una bona estona sota el jeep arreglant-ho. Quin ensurt. Ja ens veia dormint al ras morts de fred. Ell va dir que estava arreglat però jo no vaig deixar de sentir el soroll en cap moment. Ens va portar fins a un altre llac del qual no recordo el nom ja que n'havia vist de tots colors fins a aquell moment. Allí vam parar i tots 5 juntament amb el xòfer vam dinar en una tauleta a la vora del llac. A la tarda va ser la part més pesada de la ruta. Més de 5 hores de viatge sense parar per arribar als peus del Salar i perseguint una tempesta. Tot i fer-se pesat vaig poder gaudir d'uns paisatges meravellosos. Quilòmetres i quilòmetres de desert amb la serralada dels Andes al fons.




Ja havíem arribat on jo tenia tantes ganes d'anar. Aquella nit dormiríem en un hostal de sal. Tot estava construït amb blocs de sal extrets d'Uyuni; les parets, els llits, les taules, les cadires... Molt curiós. Semblava un iglú gegant. Ens van deixar dutxar-nos per torns i contrarellotge ja que ens van explicar que l'aigua la portaven en jeeps des de més de 10km. Després un bon sopar amb un bon vi de Chile i a descansar. L'endemà era el gran dia. El xòfer ens va proposar què ens semblaria anar a veure la sortida del sol des del mig del salar. Obviament s'havia de fer!! Ningú si va negar.

Albada a Salar de Uyuni

A les 4 va sonar el despertador. Vam esmorzar ràpid i encara a les fosques vam carregar les coses al 4x4. En 5 minuts estàvem circulant pel mig del Salar de Uyuni. A 3650 metres sobre el nivell del mar. Amb més de 10.000 km quadrats és el desert de sal més gran del món. Abans l'explotació de la seva sal era el principal motor econòmic de la gent d'Uyuni. Avui en dia el turisme li ha pres el relleu. No m'extranya. Encara no l'havia trepitjat i quin espectacle visual. El sol començava a treure el nas al fons i l'explosió de llums i colors juntament amb el reflexe del cel i els núvols a l'aigua del salar feia que et sentissis desorientat. No sabies on eres. Tants cops veient-lo en imatges i em trobava al seu damunt. A sobre estava contemplant la sortida del sol i donant la benvinguda al dia que em permetria gaudir de la meva estada en aquell racó del món. Impressionants les fotos de l'albada. 




Un cop de dia i amb la boca oberta plena de baves ens vam dirigir a la "Isla Incahuasi", illa que està rodejada completament pel salar. En l'idioma Quechua Incahuasi significa la casa de l'Inca. És un dels principals llocs turístics de Bolivia i del Salar. En ella hi ha una gran quantitat de cactus gegants, alguns dels quals medeixen més de 10 metres. Al arribar-hi et cobren una petita entrada per poder accedir a un senderó ben senyalitzat pel qual pots recórrer tota l'illa i et permet gaudir de les vistes sobre el salar, el cel blau i els centenars de cactus que la regnen. 

Isla Incahuasi




I ara tocava temps lliure perduts pel gran mar de sal. El xòfer ens va deixar allí i va marxar. Ens va donar dues hores per gaudir del paisatge i per fer milers de fotografies a fi de capturar el dia en que vaig visitar aquella meravella. Quina inmensitat. Fa 40.000 anys tota la zona que ocupa el Salar de Uyuni estava coberta pel llac anomenat "Minchin". Posteriorment, fa 11.000 anys pel llac Tauca. Tota aquesta zona doncs són els vestigis d'aquests inmensos llacs prehistòrics. En aquest període una fase de clima humit, amb més pluges que ara, va elevar el nivell dels llacs a aproximadament 100 metres més que el nivell actual. Després va venir un període sec i càlid que va produïr que es reduís la seva superfície i volum originant l'actual Salar. Permetent que tots nosaltres ho podem contemplar. Espectacular. Crec que si mai ens volem imaginar el cel d'alguna manera ens l'hem d'imaginar veient el Salar de Uyuni

Salar de Uyuni



Després, molt a la vora varem passar per un antic hotel construït de sal. El primer que es va construïr. Ara només en queda l'estructura. Al costat hi ha un petit monticle de blocs de sal imitant una illa on molts viatgers s'hi aturen per deixar la bandera del seu país. No hi podia faltar la nostra més la meva petita que hi vaig penjar per fer la foto.


Illa de banderes



La meva ruta des de Chile fins a Uyuni, Bolivia, s'estava  a punt d'acabar. Just a la vora del Salar en aquell punt hi havia la població d'Uyuni, que dóna nom a la zona. Abans d'arribar-hi et trobes ja en ple desert, fora del salar, un antic cementiri de trens abandonats. Imponent imatge la que ofereixen totes les figures de ferro. Ple de màquines i vagons rovellats, posats en fila, formant una línia que s'endinsa al no res. Bon paisatge per acabar el viatge. Havia arribat a Uyuni. Estava en un nou país. El viatge continuava. Després de descansar i contactar amb tots els que estimo estava a punt de prendre un bus nocturn per passar una nit de nadal diferent. Era 24 de desembre a la nit i em trobava sol en un bus que al llarg de la nit em duria direcció La Paz.

Cementiri de trens a Uyuni







0 comentarios:

Publicar un comentario