Isla del Sol: fi d'any des del principi del món

Necessitava uns dies de relax. Per molt que sembli que estar viatjant continuament és com estar de vacances no és veritat. Viatjar cansa molt. Cada dia la mateixa rutina de buscar allotjaments, decidir què vas a veure, fer i desfer equipatge, rentat la roba, tingues sempre bateria a la càmera, controla totes les coses de valor... Costa molt tot i que és agraït. M'he trobat molts viatgers que em diuen que per ells seria impossible al damunt haver de mantenir un blog i duur al dia un diari de viatge. Jo els hi dic que si, que costa molt, és sacrificat però és una feina que m'agrada i la faig a gust. Així doncs m'han anat bé uns dies de descans per carregar les piles.

Ara mateix estic perdut per la costa del caribe colombià però avui escriuré sobre la meva estada al llac Titicaca, entre Bolivia i Perú, on vaig acomiadar-me de l'any 2013. Pensava que no podia relatar la meva estada allí ja que vaig perdre totes les fotografies i estava una mica desanimat. Finalment aquest matí posant ordre, sense voler-ho he trobat la carpeta i m'han agafat unes ganes terribles d'explicar com va ser la meva visita a l'illa del sol, l'illa que es diu que va ser l'origen del primer Inca. 

Ribera del llac Titicaca a la Isla del Sol

Per arribar-hi has d'anar a Copacabana. Estant a La Paz, has d'arribar fins al cementiri i preguntar pels busos que hi van. La gent és molt amable i t'indicaran sense problemes. No recordo ara el preu del bitllet però crec que eren uns 25 bolivianos, uns 2,65€ al canvi. El trajecte no és llarg en quilòmetres però si en temps. Unes 4h que es van fer eternes. La carretera és dolenta i al damunt has de baixar del bus un moment per creuar una zona del llac Titicaca en barca. A part no és un bus de turistes sinó un bus senzill i normal on viatges juntament amb els habitants d'allí. A mi això no em comporta cap inconvenient, al contrari, m'agrada viatjar com ho fa la gent dels llocs que visito, et fa sentir com si fossis un d'ells i ells agraeixen que viatgis així. Tot i això reconec que va ser bastant incòmode. L'espai entre els seients era molt estret, molt més que en un vol de Ryanair per fer-nos una idea, al damunt sem va asseure al costat una noia boliviana vestida amb el vestit típic que utilitzen les dones en aquest país i en zones del Perú, una faldilla llarga de color fosc, un mantell a ralles de colors, una llarga trena i un barret de copa. A més a més a l'espatlla hi duïa en un altre mantell de colors el seu nadó de mesos. Doncs tots tres vam compartir el viatge fins a Copacabana. No se com les pobres criatures no s'ofeguen ja que quan se'l va despenjar de l'espatlla i va obrir el mantell es va passar una bona estona desembolicant mantes i mocadors, i al mig de tot allò hi havia el petitó. Impressionant.

Típica vestimenta de les dones a Bolívia i Perú

Copacabana no la vaig visitar, només va servir d'escala per anar fins a l'Illa del Sol. És una de les principals ciutats de la riba del llac Titicaca. Capital de la provincia de Manco Kapac, està ubicada a uns 155km de La Paz.  És un centre de pegrinació religiosa degut a que s'hi va trobar la imatge de la Verge de Copacabana, la advocació mariana amb més devots a Bolivia. Té una població urbana d'uns 3000 habitants. Hi vaig arribar a mitja tarda. Només temps per buscar un allotjament barat i descansar. Pots trobar molts hostals econòmics al llarg del carrer que va fins al port. Molts amb wifi i aigua calenta.  L'anècdota va ser que després de deixar les coses a l'habitació vam marxar per anar a sopar alguna cosa. Vam deixar la clau a la recepció i al tornar ens l'havien perdut les mateixes treballadores de l'hostal. Es veu que la senyora que havia fet el torn de tarda es va endur la clau cap a casa i no tenien cap còpia. Vam haver d'esperar dues hores a que el seu marit la portés. Coses que passen.

Copacabana

L'endemà ben d'hora a les 8 ens vam dirigir al port. Era 31 de desembre i hi havia una multitud de gent que se'n anava a passar el fi d'any a la "Isla del Sol", al mig del llac Titicaca. Jo no ho sabia però és molt típic acomiadar-se de l'any allí. Va ser pura casualitat, resultat d'anar improvitzant dia a dia l'itinerari. Els que hi anàvem tots érem motxil·lers, la majoria argentins. Ningú amb maleta de rodes. Ambient jove i molt hippie. Vam fer una estona de cua per poder pujar en una de les barques que fan el viatge fins a l'illa. Un cop a dalt allò va ser tota una aventura. No se qui m'havia comentat que el trajecte només durava uns 20 minuts. Jo anava controlant el rellotge i no arribàvem mai. Pensava que l'illa havia desaparegut. El vaixell anava ple i només hi havia lloc a sobre, a l'aire lliure. Se'm va fer interminable. Un argentí va treure una guitarra i vam anar cantant fins que al cap de dues hores i poc vam arribar, morts de fred, a la part nord de la "Isla del Sol". Pots trobar allotjaments tant al nord com al sud. Al sud hi ha albergs amb més comoditats com llum i internet. Al nord, on vaig anar jo tot era més humil. 

No tenia cap reserva. No hi havia manera de fer-la. Allí no hi ha res. Quatre hostals que venen a ser cases familiars que t'ofereixen llit per un preu econòmic i molta platja. La majoria de gent venia amb tendes de campanya preparats per acampar a la vora del llac. Jo no en tenia, però millor, ja que l'ambient era molt fred i estava a punt de ploure. Al final vam trobar lloc en un hostal molt senzill però ideal per deixar les coses i dormir a cobert l'última nit de l'any. 

Era gairebé migdia i com que només passaria unes hores a l'illa ja que l'endemà al matí tornaria aviat cap a Copacabana, havia d'aprofitar el temps per visitar l'illa més gran del llac Titicaca. És el llac navegable ubicat a més altura de tot el planeta Terra. Es troba als Andes Centrals entre els territoris de Bolivia i Perú, a una altitud d'uns 3800m sobre el nivell del mar. És inmens, ocupa uns 9000 metres quadrats. Té molts rius, afluents, penínsules i illes. La més gran, la "Isla del Sol". On em trobava jo. En realitat es diu "Isla Titikaka", que significa la roca del puma. Té uns 15 km quadrats de superfície i la forma allargada formant dues grans badies o golfs. Es troba al nord de la península de Copacabana, al costat bolivià del llac. Destaca pel seu relleu accidentat i nombroses terrasses de cultiu, característiques de la cultura Inca i de les quals parlaré en les posteriors entrades de Cusco i Machu Picchu.

Panoràmica de l'illa amb la platja Challapampa al fons

Així doncs vam anar a recórrer l'illa. La major part està poblada per indígenes d'origen aimara i quechua, els quals es dediquen a l'agricultura, l'artesania i al pastoreig d'animals. Al llarg de tota l'illa pots trobar diversos llocs arqueològics i de gran valor cultural. Diu la llegenda que un dia una llum com si fos un tipus de llamp, va fer caure del cel al fill del sol; Manco Capac, conegut com el primer Inca (nom inicialment donat només als reis, no a tota la civilització com tots la coneixem). Llavors del mig del llac va sortir el "Dios Viracocha", del qual van sorgir els reis Inques que van crear l'Imperi. Avui en dia és possible visitar les ruïnes on vivien els Inques i realitzaven les seves cerimònies religioses. Cada 21 de juliol oferien a la Pachamama (la mare naturalesa) noies verges les quals escollien per la seva bellesa i a les que sacrificaven a la "Isla de la Luna" (al costat de Isla del Sol). L'imperi Tiwanaku, del qual vaig parlar en entrades anteriors, estava convençut que a la "Isla del Sol" hi ha l'energia que va crear el món. Els Incas, per la seva part, creien que el sol va néixer en aquesta illa. 

Habitants de l'illa

Em trobava doncs en un panorama espectacular. Havia de visitar les ruïnes. Vaig començar a caminar a la vora de la platja "Challapampa", on desenes d'argentins i altres viatgers començaven a muntar les tendes per passar el fi d'any a la vora del llac. El contrast del paisatge era magnífic; casetes humils dels índigenes, tendes de campanya al llarg d'una platja plena de pintoresques barquetes de pescadors a la vora, molta muntanya i animals pasturant en llibertat. Un escenari diferent i únic per entrar a l'any nou.

Platja de Challapampa on vaig passar la nit de fi d'any

Barques de pescadors i "taxis"

Seguint un caminet puges vorejant la costa fins un punt on et fan pagar una petita quantitat per visitar les ruïnes. Si hi accedeixes per un altre lloc sàpiques que al llarg de l'illa hi ha persones que quan menys t'ho esperes et paren i et demanen el tiquet en plan "peatge". El preu era miserable i serveix als natius i habitants autòctons a tenir una ajuda econòmica per viure i per mantenir l'indret en condicions a fi que tots ho podem veure. Vas pujant doncs per un senderó fins les ruïnes del temple del sol on et trobes la pedra sagrada, la qual m'esperava més gran. No em va impressionar tant com la seva història. Diu que els antics habitants de l'illa van estar en un món privat de llum durant molts dies. Quan ja estaven morts de por per haver de viure en la foscor per la resta dels seus dies, el Sol o Inti (Déu andí identificat amb el sol) va sorgir d'aquesta pedra. L'altra història diu que el déu Viracocha va ser qui va crear la humanitat després del segon gran diluvi des d'aquesta pedra.

La Roca Sagrada

Des de dalt de tot sembla que estiguis damunt la columna vertebral de l'illa ja que a banda i banda pots observar totes les seves platges, cales i costa. Al costat de la Roca Sagrada hi han les ruïnes de "Chincana". Es tracta d'un laberint semi-subterrani de pedra on guardaven els aliments en el període Inca. 

Ruïnes de Chincana

I just abans de les ruïnes passes per la taula de cerimònies. És una mena d'altar de pedra on encara avui en dia s'hi celebren rituals andins.

Taula de cerimònies

Lloc on es fan rituals actualment

Després de visitar les ruïnes més importants de la part nord de l'illa i d'estar una estona assegut en unes roques contemplant el paisatge, vam baixar per un senderó fins una caleta amagada on hi havien les restes d'un antic moll de fusta. Allí la meva intenció era banyar-me a les gèlides aigües del llac més alt del món. El meu seny i la meva responsabilitat em van dir que no ho fes. Vaig estar una bona estona en calçotets i amb l'aigua fins als genolls valorant si tirar-m'hi o no. Al final crec que vaig prendre la millor decisió. Vaig sortir de l'aigua i em vaig quedar amb les ganes. Crec però, que també vaig evitar un fort constipat. 

Tocava tornar cap a l'hostal per buscar un lloc on sopar. Ens vam ajuntar amb una colla d'argentins i vam reservar en un restaurant local (semblava el menjador de casa dels indígenes) on vam pactar un preu per un petit menú basat en sopa i una milanesa amb guarnició. Després de fer una hora de cua a l'únic telèfon de la part nord de l'illa, vaig poder parlar amb els de casa per desitjar-los un bon any. Després vaig fer temps per sopar jugant a cartes amb uns nens petits, els fills dels amos de l'hostal on dormíem. Quin fi d'any tant diferent... A les 21:00 havíem quedat per sopar. Semblava que els del restaurant volien celebrar-ho ells sols ja que com si fos una contra-rellotge, a les 22:00 ja ens ho havien servit tot i ens feien fora. Ens van tractar molt malament. Entenc que volguessin estar sols però si treballes cara al públic i no vols tenir feina l´últim dia de l'any, penja el cartell de "cerrado por vacaciones" i ja està. Però bé, no hi podíem fer res. Com que cadascú havia comprat alguna ampolla de vi o ron en algun dels quioscos de l'illa, vam quedar per anar tots junts cap a la platja. Allí hi havia un centenar de persones i ens vam reunir tots al voltant de les tendes i de diferents fogueres a la vora del llac. Allí van treure les guitarres i vam estar celebrant l'entrada a l'any nou cantant i bebent fins a altes hores de la matinada. Va ser fantàstic. 

I així vaig acomiadar-me de l'any 2013. Any en que vaig decidir abandonar-ho tot per viatjar pel món. Decisió difícil però que m'està aportant experiències úniques i inolvidables com per exemple aquest fi d'any tant peculiar. Sense vestits de gala, sense cotilló, ni corbates ni raïm. Sense els amics i sense la família però en companyia de gent fantàstica a la vora d'un foc. Viatgers de ment oberta que com jo ens agraden les coses diferents a la resta i que amb tant poc ens conformem. L'endemà amb la ressaca em tocava donar la benvinguda al 2014 i acomiadar-me de Bolívia, un país que em va encantar. A la tarda del dia 1 de gener vaig continuar el meu viatge cap al Perú.