Asunción: Paraguay, terra de contrastos. ~ LA VOLTA ALS 30

Marxar de Brasil em va fer pena ja que m'hi hagués quedat més dies però abans de començar aquesta aventura ja sabia que durant les dues primeres setmanes l'itinerari seria una mica apretat. El viatge havia de continuar. Vam sortir de Foz du Iguazú a les 16:00 de la tarda en un bus que ens duria a la capital de Paraguay en unes 7 hores; Asunción. Era el primer canvi de país de l'aventura. Ja havia fet algún pas fronterer terrestre, recordo molt quan vaig passar de Tailandia a Birmania (Myanmar) per terra. Allí però només va ser utilitzant el visat turístic tailandès. Aquest cop tot va ser dalt del bus. Just sortint de Foz de Iguazú en 10 minuts et plantes a la frontera amb Paraguay. El bus para, baixes, passes per la finestreta d'immigració de Brasil i et sellen la sortida. Avances uns metres a peu i ja estàs a Paraguay on et sellen l'entrada al país.

Frontera (esquerra Paraguay-dreta Brasil)

Va ser relativament fàcil. M'ho imaginava més complicat però millor així. La primera ciutat que trobes a l'entrar a Paraguay és la temuda Ciudad del Este. Des que vam arribar a Foz de Iguazú que les recepcionistes del hostel no ens paraven de remarcar que anéssim en compte a l'hora d'acostar-nos a la Triple Frontera, i que si hi anàvem, ho féssim sobretot per la part Argentina, la més segura.

La regió de la Triple Frontera és la zona compresa principalment per les ciutats de Foz de Iguazú (Brasil), Ciudad del Este (Paraguay) i Puerto Iguazú (Argentina). És una zona on convergeixen diferents cultures: argentins, brasilers, paraguaians, àrabs, xinesos, coreans, etc. Aquesta conjunció de cultures fa que sigui una àrea en permanent transformació sociocultural amb un munt d'ètnies. La regió de la Triple Frontera és famosa per la seva fama pel que fa a activitats il·lícites que s'hi desenvolupen. Ciutad del Este seria l'epicentre d'aquestes activitats. Bona entrada a Paraguay doncs. Motius no els hi faltaven a les de l'alberg per alertar-nos.

La principal activitat delictiva es basa en la falsificació i contraband de diferents mercaderies (cigarrets, electrònica, drogues i armes). Aquest tràfic il·legal d'articles configura una zona on s'ha tornat molt difícil qualsevol control i a Ciudad del Este es poden obtenir productes electrònics a un cost més baix que el mercat intern. És a dir que no es tracta d'una zona oculta o exclusiva pels que només desenvolupen el comerç il·legal a gran escala, sinó també per a qualsevol turista que vol obtenir aquests béns. La pirateria i comercialització de mercaderia de contraband a Ciudad del Este es veu facilitada per la legislació paraguaia, que permet patentar en el Registre Nacional de Marques internacionals d'empreses que no estan assentades al país.

S'embla estrany però es podia olorar el perill i un clima tens. Haviem de parar a la terminal de Ciudad del Este a recollir a tots els passatgers que faltaven per omplir el bus direcció Asunción. El conductor del bus ens va dir que no sortissim del bus i esperessim al nostre lloc. Per la finestra vaig poder veure com un policia armat saludava al conductor i deixava les seves pertinences al bus. Ens acompanyaria durant tot el trajecte. Abans però, va col·locar una petita taula al costat de la porta i va inspeccionar el 100% de l'equipatge de tots els passatgers que van pujar a Ciudad del Este. A nosaltres no ens van revisar res. La cosa anava en serio. Allò havia de ser bastant perillós. I la veritat que es veia que Ciudad del Este no era com Foz de Iguazú. Res a veure, la pobresa estava per tot arreu. Pobresa, brutícia, delinqüència... Paraguay, terra de contrastos. Era el que més veuria a partir d'ara en tota la meva curta estada a aquest país de sudàmerica. Un gran contrast amb Brasil, en la majoria dels aspectes.

Un cop ja en marxa vaig fer un gran esforç per no adormir-me però va ser en va. Com a tots els busos, em tornava a quedar fregit. Total, ja era de nit. No em perdia res. I això que em va tocar al costat un paraguaià de 120 kg que em sembla que es va passar el viatge menjant unes rosquilles tipiques que li van vendre dues venedores que van pujar dalt del bus. Tothom en comprava entre 2 i 3 i ell en va demanar 14. El paio es va apalancar com si estés al sofá de casa, menjant rosquilles i ocupant bona part de la meva zona del seient i amb el braç tan damunt l'apoiabraços que em sembla que el va deformar. Tot i això, i que hi havia l'aire acondicionat tant fort que semblava que el bus fos descapotable, vaig poder dormir com un nen, arrecerat a la caloreta que desprenia el meu company de viatge.

Vam arribar a Asunción entre les 12 i la 1 de la nit. Baixo a recollir la motxilla i la sorpresa va ser que es devia desenganxar l'etiqueta amb el registre d'equipatge i el policia no me la volia donar. Sort que sempre porto un cartell identificatiu amb les meves dades penjades a la motxilla i després d'ensenyar-li el passaport la vaig poder recollir. Després el ritual de buscar un caixer i treure efectiu en la moneda del país. És un ritual que costa acostumar-shi ja que és complicat pensar en com està el canvi i fer els càlculs per no treure cap quantitat desorbitada. En aquest cas, va ser molt surrealista ja que el canvi estava a 1€ = 6000 guaranís. Tela la quantitat de bitllets que em va donar el caixer... I ja amb diners a la butxaca, un taxi i cap al hostel.

Tot i arribar de matinada ens van atendre molt bé. Vam deixar les motxilles i vam buscar un lloc on menjar algo ja que feia hores que no ho feiem. La primera impressió d'Asunción de nit no va ser gens agradable. No és que tingués l'allotjament en una mala zona, sinó que pel que vaig poder veure, a Asunción no hi ha cap bona zona. A prop de l'alberg vam trobar una paradeta on un senyor ens va preparar una hamburguesa completa boníssima a les 2 de la matinada. I havent menjat, tornant cap a l'alberg, el primer gran susto del viatge. Just al costat del hostel hi havia una comissaria de policia. Just al passar pel davant se m'acosta un agent i em demana la documentació. Li dic que la tinc a l'hotel, que acabo d'arribar i vinc de menjar algo, que si vol m'acompanyi i li ensenyo. No s'ho creia. Em comença a llençar preguntes que d'on sóc, d'on vinc, on vaig, com he entrat al país, que hi vaig a fer... I amb tot això que el seu company desenfunda la pistola i fa l'intent d'apuntar-nos seguint demanant que on teniem la documentació. Era clar i evident que anaven en un estat ebri considerable. Borratxos perduts, vaja. No se com, depsrés de repetir 25 vegades que m'acompanyés a l'alberg a buscar el passaport, em va deixar marxar. Tot va quedar en un susto. Entre Ciudad del Este, la Triple Frontera, el gordo del bus i el policia borratxo, Paraguay no era, per ara, tal com m'ho havia imaginat.

L'endemà em vaig despertar aviat per la forta calor que ja feia. A les 8 del matí estavem a 30º. Suant com un pollastre em diu la noia de l'alberg que aquella temperatura és agradable, normal en primavera, que a l'estiu que comença per Nadal arriben gairebé a 50º. Em sembla que no faré cagar el tió a Paraguay. Agradable deia... Esmorzant a 30º a les 8 del matí en ple mes de novembre!! Una dutxeta, la càmera a la mà i cap a conèixer la ciutat.

Tot i que al veure Asunción per primer cop de dia, seguia predominant el contrast i la diferència amb el que havia vist fins ara, ja em va semblar una altra cosa. Per mi la temperatura no era gens agradable però en canvi si ho eren la gent que hi viuen. Tots amb un somriure no paraven de demanar-nos fotos pel carrer. Sense faltar al respecte ni molt menys, asunción sembla que hagi sortit d'una guerrar recent. Hi regna la brutícia, la pobresa, el desordre, edificis en runes.... Molt malament.

Asunción es la capital i la ciutat més poblada del Paraguay. És un municipi autònom i independent, pel que no està integrat formalment a cap departament o estat. Hi viuen uns 600 mil habitants. L'idioma més parlat és l'espanyol tot i que també s'hi parla guaraní i un altre

dialecte anomenat joparà, una barreja dels dos primers. Destaca el casc històric de la ciutat que es pot recorrer a peu. Es veu que Asunción havia estat un centre aglutinador de músics, poetes i pintors. Després la ciutat es va veure afectada per una serie de governs dictatorials que fins fa poc encara duraven.

Pel matí ens vam dirigir a veure el famós Mercado IV, un dels llocs més tradicionals i característics de la ciutat. Durant anys va ser el centre del comerç barat d'Asunción i la segona zona comercial de la ciutat quan no existien les botigues. Tot i així, a dia d'avui ni les botigues corrents han pogut eclipsar al Mercat IV. Impressionant centre de compres on s'hi ven de tot. Hi podem trobar des de fruites, verdures, carn, fins i tot roba de marca (marca "no ti fixis"), articles electrònics,... etc. Vaig al·lucinar. No m'ho imaginava tant gran. En un moment em vaig transportar de sudamèrica al gran basar d'Istanbul. No sabies on erets. Laberints i laberints de paradetes on venien de tot.

Després de perdren's durant unes dos hores per allí i de sentir com aquesta gent viu i com sent el comerç vam anar a descansar al hostel ja que la calor era insoportable. A la tarda quan va afluixar vam sortir per donar un tomb pel casc antic.

Allò estava desert. Semblava l'oest americà. Només faltava veure passar la tipica bola d'arbustos rodant amb el vent i que em sortís el Clint Eastwood d'una cantonada i em digués "donde vas forastero". No hi havia ni una ànima!! Suposo que era per la calor però no era normal caminar sols per la capital del Paraguay. Ni un sol turista. Res. Fins i tot feia por. Tot i això, amb l'ajuda del mapa vam anar a veure les quatre coses més importants, la Plaza Uruguaya, el Panteón i la Catedral. Pel meu punt de vista, poques més coses interessants té Asunción.

Panteó

Catedral d'Asunción

Passejant pels carrers deserts de la ciutat em va seguir cridant l'atenció la deixadesa i la pobresa que hi regnen. Tot el terra ple de brutícia i ple de runa. La veritat és que costa d'entendre com poden viure en aquest desordre. Si la capital del país és així, com deuen ser la resta de ciutats i petits suburbis? La resposta la vaig trobar a prop de la catedral. En el mapa que duia hi havia una rodona gran feta a mà amb unes lletres escrites on hi posava "barrio popular". Preguntant ens van al·lertar que no hi anèssim. Tot i axí, anant caminant va ser el barrio popular el que ens va trobar a nosaltres. Esgarrifós. Tot un munt de xaboles que em van recordar a les faveles del Brasil, però molt més pobre. No vaig poder evitar fer unes fotos, molt ràpid ja que des de dins d'una xabola va sortir una dona i amb molt bona fe ens va aconsellar que marxéssim corrents d'allí ja que corriem perill. Així mateix. Inclus ens va dir la direcció per on havíem de marxar per no trobar-nos de sobte en un "merder". I clar, li vam fer cas.

Tot just al costat del barri popular em vaig trobar amb aquesta imatge. Un munt de nens jugant en un camió d'escombraries. Revolcant-se i remenant tota la brossa. Molt dur veure-ho però eren feliços a la seva manera.

Al vespre després d'assegurar-nos el bitllet per sortir de Paraguay direcció Argentina, relax i moment per descansar al hostel. Moments per llegir, escriure i per parlar amb tots els de casa.

El bus cap a Buenos Aires sortia a mitja tarda pel que pel matí després de preparar la motxilla encara tenia una estona per tornar a visitar el curiós Mercado IV. La sorpresa va ser que aquell dia estava tancat. Res a veure amb el bullici que vaig trobar el primer dia. Es veu que per la tarda hi havia derbi de futbol entre els dos grans equips de la ciutat; el Cerro Porteño y Olimpia de Paraguay. Pel carrer anaves trobant tots els aficionats d'ambdues bandes, tots amb els seus colors i al veure't amb la càmera la majoria et demanava que els hi fes una foto i cantaven i corejaven el nom del seu equip. Em va semblar exemplar l'actitud respectuosa dels uns en vers els altres.

Llàstima doncs que totes les paradetes del mercat estaven tancades o ho estaven fent per anar a veure el partit. Tot i així vaig poder fixar-me un cop més, en l'altre gran adicció que tenen els paraguaians, a part del futbol. Des del dia que vaig arribar a asunción em vaig quedar parat quan vaig començar a veure que tothom anava a tot arreu amb un termo i un got amb una espècie de canya. Coneixia el costum que hi ha a Argentina i també a l'Uruguai de veure el mate; infusió preparada amb fulles de l'herba mate. Doncs després de preguntar-ho em van dir que allí no bebien mate sinó que s'anomenava tereré. És una beguda tradicional de la cultura guaraní consumida al Paraguay i també al nord d'Argentina i a algunes parts de Bolivia. Consisteix en una barreja d'aigua freda i d'herbes refrescants barrejades amb una mica d'herba mate. El tereré i el mate es diferencien en que el mate es prepara amb aigua calenta i en canvi el tereré se'l beuen gelat. Tots deien que beure tereré és realment refrescant i necessari en aquelles terres on fa una calor tant exagerada com la que vaig trobar a Asunción. El que encara em costa d'entendre és com poden anar tots a tot arreu amb aquell tros de termo, la tassa i el got. Els taxistes i conductors de bus ho portaven al costat, tots els botiguers damunt del mostrador, els policies apoyaven el termo a terra, els caminants ho portaven a la mà. No ho vaig probar però a part de refrescant penso que ha de ser bastant adictiu, ja que si a mi ja em molesta la cartera a la butxaca, no em vull imaginar amb un termo a tot arreu, el got i la canyeta metàl·lica. Déu ni do...

I aquest va ser el meu pas per Paraguay, terra que em va impressionar pel gran contrast entre els seus veïns brasil·lers i argentins. Terra pobre, amb una llei precària, sense ordre i bruta. Realment semblava com si hagués retrocedit uns 20 anys enrera, o més. Tot i això, em quedo amb el caràcter obert de la seva gent, la seva hospitalitat i el seu respecte vers als altres.