Foz do Iguazú: Patrimoni Natural.

No se com m'ho faig però, tant que em costava dormir en un bus i ara és pujar-hi i quedar-me fregit. I això que preferiria no dormir, primer perquè m'han dit que ronco. A mi no em molesta però no és plan d'anar fent enemics a tot arreu, val més ser respectuós i aguantar despert, si es pot, abans de molestar als altres. I segon, no m'agrada adormir-me ja que m'encanta viatjar d'aquesta manera, tant fa si en bus, cotxe o moto, però en transport terrestre. Crec que és la millor manera de sentir que realment estàs viatjant. En avió al recòrrer grans distàncies en tant poc temps no arribes a prendre consciència de lo lluny que estàs de casa. En canvi anar 24 hores en bus disfrutant del paissatge i veient els contrastos per on vas passant, et far sentir realment en moviment i disfrutant, tot i que sigui dur i cansat. A part, utilitzar els transports terrestres és una manera més de conèixer la gent local ja que t'estàs convertint en un d'ells. Sempre aprecien i valoren que viatgis en el seu propi medi de transport. Doncs bé, va ser pujar al bus a Rio de Janeiro direcció Foz de Iguazú i no recordo res més. Em sembla que vaig dormir unes 8 hores seguides. Després anava fent cops de cap però la major part del temps, m'han dit que vaig dormir. Si que recordo que les últimes 2 hores de viatge vaig estar despert. I ho recordo perqùe va ser obrir els ulls i veure un paissatge increïble i em vaig obligar a no dormir més, prou greu ja em sabia haver-me perdut bona part del trajecte. Van ser dues hores reecorrent tots els fons de pantalla de windows que existeixen. Un paisatge espectacular. El tipic camp amb herba verda sota un cel ple de núvols. Em va encantar. I així fins arribar a Foz de Iguazú despres de 24 hores de viatge, tot i que per mi només van ser 2.

Foz do Iguazú. Ciutat de l'estat brasiler de Paranà. Amb una població d'uns 260.000 habitants, és mundialment coneguda per les famoses cascades que duen el mateix nom. La veritat és que poca atenció vaig posar en la ciutat. Jo anava allí per les cascades tot i que no està de menys conèixer un lloc nou i seguir aprenent de com es viu al brasil. Ciutat molt petita després d'haver passat per les dues grans metròpolis de Sao Paulo i Rio. 

Conta amb multitud d'opcions hoteleres i d'allotjament per la gran quantitat de visitants que reben les cascades. Com a ciutat no em va cridar molt la atenció. Seguia la mateixa tònica que els altres llocs de Brasil per on havia passat. Molta seguretat a tot arreu. Quan vas a Brasil, almenys als llocs on he estat jo, és molt curiós fixar-te en l'alt grau de seguretat que hi ha a tot arreu, concretament en els blocs d'edificis. La majoria tenen una gran tanca reixada, molts amb una doble valla de filferro amb punxes i alguns inclus electrificada. Al·lucinant. A part hi ha un conserge/segurata, a la porta de gairebé cada bloc. Com no, molts amb armilla antibales. El tema de les armilles antibales he vist que és una possibilitat per crear i expandir un negoci a Brasil. No se, armilles modernes amb cargador solar pel mobil i la tablet, per exemple... Tothom en porta. 

Doncs a Foz tots els edificis i cases també contaven amb les tanques de seguretat igual que a les grans ciutats. Un altre tema que em va cridar l'atenció és la manca de semàfors per peatons en tots els passos de vianants. Si. No hi han semàfors. Espavilet com puguis. A més, els semàfors pels cotxes estan situats al carrer en front on s'aturen, no just al davant d'on paren. Complicat. Si vas al Brasil, doncs, para atenció a l'hora de creuar.

Després de descansar i recuperar els turmells ja que si passes 24 hores assegut en un bus set posen com dues pilotes, vaig conectar-me un rato i preparar les bateries de la càmara i tot ja que demà em tocava veure una meravella natural del món. 

Em vaig aixecar ben d'hora per aprofitar el dia al màxim. Des de l'alberg vaig poder reservar el que seria una de les primeres grans experiències del viatge; sobrevolar amb helicopter les famoses cascades de Iguazú.

"Diu la història que els tupins i guaranís que acompanyaven a l'explorador Álvar Núñez Cabeza de Vaca l'1 de febrer de 1542, donaven fortes paletades impulsant la canoa a través del riu Iguazú. Envoltat d'una espessa selva, esperaven avançar el més ràpid possible pel riu per arribar al fort Assumpció, seu de la governació del Riu de la Plata. L'aigua, vermellosa com la terra de les costes que banya, està infestada de piranyes i yacarés. Després d'alguns dies de navegació, un imponent rugit els va posar en alerta. Els espanyols imaginen la font com els dracs que va batallar Sant Jordi, i després el veuen. Sembla la fi del món que descrivien els mateixos que es van burlar de Colom temps enrere. Els nadius li indiquen que hi ha un gran perill endavant: de continuar navegant en aquest rumb caurien prop de 100m a una sèrie de salts al llarg de 150m, amagats per una columna d'aigua en suspensió que s'eleva desenes de metres per l'aire. Sense esperar molt de la seva travessia, l'espanyol Núñez acaba de descobrir una meravella del món: les Cascades de Iguazú."

Aquest patrimoni de la humanitat,

declarat així per la UNESCO el 1984 i 1986, és un lloc que només admet un adjectiu: paradisíac. Situat a l'extrem nord-est de l'Argentina i una petita part al Brasil, aquests salts d'aigua de més de 80m d' alçada s'estenen per gairebé 3.000m. Al·lucinant. Només arribar ens vam dirigir ràpidament a fer el tour en helicòpter. Tot i així abans se'ns va acostar una treballadora del parc per oferir-nos diferents tours i activitats pel parc i vora les cascades. Que si passeig en bici, que si passeig en barca, que si caminadeta, salts en tirolina....

A part que els preus eren desorbitats i a banda, havies de pagar una altra entrada independent a aquestes activitats, jo li vaig dir que abans de res volia sobrevolar en helicopter i fer-me una idea de lo gran i meravellós que era allò. Prendre consciència de que estava a punt de veure amb els meus ulls una meravella natural patrimoni de la humanitat. 

Mai havia pujat en helicopter fins llavors. La sensació, espectacular. Tampoc he fet mai skydiving (salt amb paracaigudes) i en algun moment del vol em van venir ganes d'obrir la porta, desfer-me el cinturó de seguretat i saltar. Quines vistes. Mareta. Mirés on mirés tot era selva i vegetació, amb l'Iguazú, immens riu al mig de tot. No sabia on mirar. No sabia si tirar fotos o gravar video. Vaig disfrutar com un nen petit. El pilot anava girant fins que les vaig veure per la meva dreta. Espectacular. El primer moment que vaig veure les cascades em va fer esborronar. Tenia com un nus a l'estòmag també. Són moments en que veus que poca cosa que som i que gran és el planeta on vivim. Sensacions i experiències que et fan replantejar ser més bona persona i que hem de cuidar més tot el que tenim. 

Una autèntica meravella de la naturalesa. No em va saber gens de greu gastar-me els diners que em van fer pagar per pujar en helicopter, aquestes vistes valien la pena. Aquells 10 minuts que vaig passar contemplant tot allò em van servir per molt més del que ni jo mateix m'imagino. No tenia preu poder-ho veure en directe. Í al damunt amb un dia assolellat que em va permetre disfrutar de l'arc de Sant Martí reflexant els rajos del sol a l'aigua de la cascada. Una autèntica postal. Penjaria moltíssimes fotos d'aquestes vistes i sense escriure res ja que no hi ha paraules. Properament faré un àlbum a part amb totes les fotos i posaré l'enllaç del video que vaig grabar durant el vol. 

Al baixar de l'helicòpter tenia la mateixa sensació que quan vaig veure el Crist de Rio. Em vaig treure un pes de sobre. Tot i això volia sentir de més a prop aquesta meravella. Sense tours amb barca ni en bicicleta. Massa turístic. Lo de l'helicopter crec que s'ha de fer ja que no hi ha altre manera de disfrutar d'unes vistes així. El demés ja sobrava. Ara només volia poder acostar-me el màxim possible a la cascada i sentir la seva força. 

Després de pagar l'entrada un servei de bus t'acosta uns 12km a l'inici dels primers salts d'aigua. Veient les fotos que he penjat més amunt, per fer-nos una idea, a mi em van deixar a l'extrem dret de la foto per la part de baix de la cascada. Si dividissim la cascada en dos al llarg de la foto, la part superior pertany a Argentina (on es veu una llarga passarela que travessa el riu) i la inferior a Brasil, que va ser des d'on jo vaig visitar-ho.

Diuen que és des de la part brasilera des d'on s'obtenen les millors vistes. Doncs bé, un cop baixes del bus comença una espècie de caminet amb una valla de fusta tot recorrent per dins de la selva, tot el perimetre de a cascada. En total transcorren prop de 275 salts d'aigua al llarg d'uns 2,7km. L'aigua es precipita a una altura de més de 70 metres. No vaig parar de fer fotos durant tot el caminet. No exagero si dic que vaig gastar les 3 bateries que portava. Entre fotos i videos. Sense adonar-me'n. Feina rai vaig tenir per fer durar les bateries ja que si les vistes que havia vist fins ara eren espectaculars, aquí es van deixar el més bo pel final; "La Garganta del Diablo".


La Gorja del Diable és un canyó en forma d'U invertida. Amb 150m d'amplada i 80m d'alçada és el salt més gran, majestuós i impressionant. És el salt de la Unió, dividit per la frontera entre els dos estats sudamericans. Encara sort que anant canviant entre les 3 bateries i economitzant-les em va quedar algo per quan vaig arribar als peus de la Garganta del Diablo, la traca final. Aquí ja era tot un espectacle. Vent, soroll, aigua. Impressionant. Una passarel·la et permet plantar-te ben bé al mig del riu, als peus de la cascada fent que la puguis sentir en tots els aspectes. La força de l'aigua i el soroll són imponents.

A quin adjectiu qualificatiu podem apel·lar per descobrir les Cascades de Iguazú? Dir que son úniques, inexplicables, poderoses, imponents, majestuoses, magnífiques, fresques, maravelloses o gegants, són tot significats vàlids, però tot i així, aquests conceptes no són suficientment amplis com per transmetre el que realment vaig sentir allí.