Cabo Polonio; un monument a la natura

Tinc el blog una mica abandonat. No és per falta de ganes sinó que els últims 4-5 dies han estat de viatge constant. D'aquí cap allí sense parar. L'estada a Uruguay ha estat molt breu però suficient pel que jo volia veure. Segurament Uruguay té com la majoria de llocs moltíssimes coses interessants per visitar. Moltíssims indrets per descobrir i paisatges meravellosos on disfrutar de la simpatia i l'amabilitat de la seva gent, ja que en el poc temps que vaig passar en aquest país, els uruguaians em van demostrar ser una gent molt oberta i encantada de rebre visitants extrangers. Hauria pogut dedicar molts més dies allí però jo només anava a Uurugay per visitar un lloc: Cabo Polonio. Potser anar fins allí per una estada tant breu va ser una mica de bojos però mereixia la pena. Ho havia d'intentar. Després de passar una nit a Colònia i de visitar la ciutat en unes hores, a la tarda vaig pujar en un bus direcció a Montevideo, la capital. Vaig arribar-hi al voltant de les 9 del vespre, i el primer que vaig fer en baixar del bus va ser recòrrer la terminal en busca d'una companyia que em dugués l'endemà fins a Cabo Polonio. Vaig trobar un bitllet per les 9 del matí. El trajecte duraria unes 5 hores. Moltes hores, si, però se que el que allí m'esperava seria més que una visita, ensumava que seria una experiència molt enriquidora. 

Normalment la majoria de guies turístiques no mencionen Cabo Polonio. Jo portava preparant aquest viatge des de feia molts mesos. Havia buscat moltíssima informació per tot arreu, internet, guies, foros, consultes a altres viatgers. En cap moment vaig veure aquest indret d'Uruguay enlloc. Va ser un dia durant els últims mesos previs al viatge quan en una conversa amb el meu amic Pol de La Plata, qui em va recomenar 3 o 4 llocs a visitar un cop arribés a terres sudamericanes, i un d'ells era Cabo Polonio. Em va fer cinc cèntims del que era i quan vaig estar ara fa un parell de setmanes a casa seva em va ensenyar les seves fotos de quan va anar-hi durant el seu viatge per llatinoamèrica. Per dins em vaig dir sense pensar-m'ho, aquí hi he d'anar. Em costava moltes hores de viatge però trobant-me tant a prop no podia deixar-m'ho perdre sabent el que hi havia. 

Cabo Polonio

No se ni per on començar a explicar què ès Cabo Polonio ni què escriure per donar una idea d'on he estat. Diu la història que un dia de forta tempesta, sobre l'any 1735, va naufragar allí un vaixell espanyol anomenat "Polonio". D'aquí va prendre el nom aquest cap de la costa atlàntica uruguaia, un bellíssim indret que a vegades encara mostra als seus visitants un mar tant enfuriasmat que recorda aquells temps en que navegar devia ser sinònim de perill. Altres afirmen que el nom de l'indret és degut a un altre naufragi, uns anys més tard, al 1753. El vaixell és deia "Nuestra Señora del Rosario, Señor de San José y las Armas". El seu capità, anomenat Joseph Polloni, era famós per la seva afició als vins que consumia en excés tancat al seu camarot. Potser per aquest motiu es va produïr dit naufragi. Sigui com sigui l'origen del nom, Cabo Polonio va ser, des que es va convertir en un assentament estable de navegants i pescadors, l'escenari de varies tragedies a alta mar. Els protagonistes d'aquestes històries van ser numerosos vaixells, galions i fragates que juntament amb els seus tripulants, desconeixien els perills de la geografia del lloc i quedaven enredats a les seves grans roques. És així com el lloc, abans i fins i tot després de la construcció del far, va ser un indret molt temut per mariners i pirates de tot el món. Consideraven aquella zona com a maleïda on fàcilment es podia trobar la mort. Diuen les llegendes que les brújoles es perdien i giraven sense rumb, com si estiguessin endimoniades. Encara avui en dia a la platja hi apareixen restes d'embarcacions que s'han enfonsat en aquestes aigües.

Si vas a Uruguay, has d'anar al Polonio. La millor manera és com vaig fer jo, bus de Montevideo a Cabo Polonio amb l'empresa "Rutas del Sol". Són unes 5 hores i el bitllet et surt per uns 16€. Tens dues opcions; o baixar a Cabo Polonio (al lloc pròpiament dit no hi arriba cap transport públic, el nom de la parada fa referència a l'entrada del Parc Natural ja que és indret protegit) o anar fins a la última parada del viatge, Barra de Valizas. Baixis on baixis hauràs de caminar uns 8km, tot i que des de l'entrada del parc, parada Cabo Polonio, a certes hores t'ofereixen un servei de transport amb uns antics camions militars habilitats. A part de brindar aquest servei pels turistes, està més enfocat perquè els propis habitants puguin desplaçar-se fins allí fàcilment amb les seves provisions. Jo ho vaig fer a sorts i a l'últim moment vaig decidir baixar a l'entrada del parc natural. La jugada em va sortir bé ja que 10 minuts després sortia un camió i hi vaig poder pujar ja que sobrava alguna plaça. Em feia més il·lusió arribar-hi a peu però va ser millor així, després explicaré perquè. A part, el trajecte amb el camió militar és tota una aventura que recomano viure. 

Antic camió militar per arribar al Cabo Polonio

Si puges al camió agafat fort que allò es mou de costat a costat. Em sembla que ja fa uns quants anys que haurien d'haver-li canviat els amortiguadors però ajuda a fer el trajecte més autèntic. L'entrada al parc natural és enmig de camps verds on hi pasturen les vaques lliurement. Si mires al cel veuràs àguiles volant en llibertat. Vas enfilant caminets de terra fins entrar a les d'unes de sorra des d'on pots veure el mar a l'horitzó. Ràpidament arribes fins a la platja i allí comença l'espectacle: els últims 5 km fins arribar al llogarret els recorres per l'arena amb l'oceà atlàntic a la teva dreta. Quilòmetres i quilòmetres de platja al teu darrera. Res més. Al fons s'avisten les primeres cases i el far característic del cap. Quan baixes del camió ja es respira un aire diferent. La gent és diferent. Ho notes. Si hi vas has de ser conscient d'on vas. Allí no hi ha llum ni aigua corrent. Pocs son els que disposen d'un generador elèctric per tenir llum quan el sol es pon. Allí és viu tal com es vivia abans. Sembla que Cabo Polonio estigui aturat en el temps. O sigui que no t'esperis luxes ni comoditats. Anar a Cabo Polonio és anar a disfrutar de la natura, de la pau, de la companyia de gent amable. Anar a llegir, a descansar, a escriure, a fer fotos.

Les casetes típiques de Cabo Polonio

Després de recollir la motxilla em vaig quedar en blanc contemplant tot allò. Semblava com si m'haguéssin portat a un altre planeta. A una altre època. Allò era rústic en majúscules. Sense carrers, sense electricitat, sense aigua corrent, sense tràfic, sense estrés. Allí no hi ha policia perquè tampoc hi han lladres. Ràpidament el lloc et transmet pau, serenitat, magia. És una experiència de llibertat infinita. Et sents confortable quan la realitat és que tens el mínim indispensable. Havia de buscar ràpidament un lloc on dormir però no tenia pressa. A Cabo Polonio perds la noció del temps. Et fa valorar més un altre tipus de coses que en el món actual en el qual hem de viure les passem per alt i realment això no és bo. 

Hostal del Cabo o del Pancho

Això és Cabo Polonio, platja, natura, roques, desert. Quatre cases mal posades per tot arreu. Senzilles, construïdes de fusta i pintades amb colors cridaners. Algunes amb plaques solars. Totes amb el seu dipòsit per recollir l'aigua de la pluja. Hi ha alguns hostels o albergs senzills que t'ofereixen allotjament. Jo em vaig quedar en el primer que vaig entrar ja que ràpidament em van atendre no com un client sinó com si fos un membre més de la familia que tornava a casa des de feia molt de temps. Et recomano que si hi vas t'allotgis allí; "Hostal del Cabo", situat a playa calavera. L'amo és el Pancho i t'atendrà com si fossis familia. Sempre recordaré la forta abraçada que em va fer quan em vaig acomiadar, com si acomiadés a un fill, i de tot cor em va dir "que tengas un buen viaje, vuelve cuando quieras". Només hi havia estat dos dies però el vincle feia que et sentissis com a casa. Després que m'ensenyessin la meva habitació, vaig deixar les meves coses i vaig anar a recòrrer l'indret.

Panoràmica del hostel just al costat de la platja

La Playa Calavera. El meu hostel amb la teulada groga al mig.

Vistes des de l'interior del far

La població estable de Cabo Polonio és molt petita. Està formada principalment per pescadors, artesans, hippies i el personal del far. Mentres estava menjant algo en un dels pocs restaurants casolans em va passar una anècdota curiosa. El propietari del restaurant ("Lo de Danny", 100% recomenat) em va preguntar d'on era i un home que estava menjant a la taula del darrera es va aixecar i va venir a parlar amb mi. Em va dir "-he oído que sos catalan, yo me llamo Jordi, Jordi Serra". Que fort. Va al·lucinar quan li vaig dir que jo també em deia Serra de cognom. Em va fer una forta abraçada i em va explicar la seva història, El seu pare va emigrar a l'Uruguay. Ell va néixer allí i li van posar Jordi, típic nom de Catalunya. Ara feia uns anys que estava vivint al Cabo Polonio i deia que no ho canviava per res del món. Totes les vegades que em vaig creuar amb ell per allí em deia "hasta luego senyor Serra!". 

Camí al far

Havent menjat em vaig dirigir cap a veure el far. La seva costrucció data de l'any 1880. Va ajudar als navegants per donals-hi ulls en la foscor de la nit a alta mar. Té uns 26 metres d'altura. El far es pot visitar de dia i ens ajuda a mostrar-nos la perillositat d'aquest mar i a transportar-nos a aquells temps en què un tresor podia quedar-se sempre sota l'aigua. A la nit el far emet ràfegues de llum cada 12 segons. Em van explicar que el cantant mexicà Jorge Drexler va titular el seu últim disc "12 segundos de oscuridad" inspirant-se en aquest meravellós lloc. Pagant una petita entrada de 20 pesos uruguayos (menys d'1€) pots pujar fins dalt de tot. Les vistes impressionants. Pots veure tot el cap i el poble amb les dues platges que formen les dues badies a banda i banda. 

Far de Cabo Polonio

Panoràmica de tot el Cabo Polonio des de dalt del far

I prop del far hi ha la gran atracció de Cabo Polonio. L'any 1914 el govern va instal·lar allí una planta d'explotació de llops marins. A partir d'allí va començar a sorgir un petit llogarret de treballadors vinculats al treball de llops i a la pesca. Fins uns anys després, la mateixa empresa que es feia càrrec del far era la que explotava comercialment la caça de llops marins, que més tard va ser prohibida i declarada la zona una reserva marina. Doncs en les formacions rocoses a peu del far s'hi troba una de les reserves de llops marins més importants del món. És espectacular quan vas caminant per les roques i et trobes els primers animals cara a cara. Els pots tocar gairebé amb la mà. Jo no ho vaig fer per si de cas. A més, no em van poder posar la vacuna contra la ràbia o sigui que seny. Pots jaure al seu costat i admirar-los tumbats al sol en qualsevol roca o jugant contra les corrents. Curió el seu sorollós cant mentre es barallen i juguen contrastant amb el so de les onades xocant contra les roques. Quina pau. De veritat que perds la noció del temps allí.

Colònia de llops marins al peu del far de Cabo Polonio

I ja cap al vespre vaig preguntar si hi havia algun lloc on comprar alguna cosa per menjar. Em van dir que hi havia un lloc que l'anomenaven el "aprovisionamiento". Era una espècie de colmado en una gran cabana de fusta on venien de tot. Vaig comprar una mica de fruita i algo per beure. Em van pesar la fruita com es devia fer molts anys enrera en una antiga bàscula igual com la que devia fer servir el meu besavi Serafí quan traginava i venia coses per la comarca. He vist alguna bàscula semblant per casa l'àvia fa molts anys. 

Típiques cases de fusta a Cabo Polonio

Asado a la platja

I vaig tornar cap a l'alberg. Una dutxa i a veure la posta de sol des de la platja. L'ambient de l'alberg no era com tots els que he anat fins ara. Allò no era un alberg ni els que hi dormiem érem viatgers. Allò era una familia i tots els altres juntament amb el personal i el Pancho, els membres de la familia. L'ambient era molt acollidor. Tots ens tractàvem com si ens coneguéssim de sempre. Vaig conèixer al Luis, un argentí de Buenos Aires, i a la seva xicota francesa que també vivia a l'Argentina d'intercanvi. Vam estar xerrant una bona estona al costat de la foguera que el Pancho va muntar a la sorra per cuinar un bon asado. Després de sopar el segon gran espectacle de Cabo Polonio. Suposo que deu ser per la falta de contaminació lluminosa, però no recordo en els meus 30 anys contemplar un cel estrellat com el que vaig veure allí. Impressionant la quantitat d'estrelles i constel·lacions que es veien. Jo no hi entenc però un astrònom hagués tingut un orgasme amb aquell cel. Llàstima no haver pogut fer cap foto per poder mostrar aquella meravella. Podies veure com si una esfera cobrís tot el planeta. Tot eren estels des de l'horitzó fins allí on t'arribava la vista. Increïble. 

Despertar-se de bon matí, sortir de l'habitació i estar al mig de la platja tampoc no té preu. Quina sensació. Diuen que qui va a Cabo Polonio o s'hi queda més nits, o hi torna o no en marxa mai. El lloc t'invita a quedar-t'hi. Sense tràfic, sense soroll, sense estrés i sense preocupacions. La sensació és rara. Per molt que ho expliqui no et pots fer una idea clara. Ho has de viure. Em vaig preparar un bon cafè i una torrada i em vaig asseure a la sorra. 

Vistes des de l'alberg mentres esmorzava

Després vaig tornar a recòrrer el poble. Vaig tornar a anar cap al far i vaig passar una bona estona tumbat en una roca com si fos un llop marí més. Potser hi vaig estar gairebé una hora. La sensació que a Cabo Polonio perds la noció del temps és veritat. Després matí de platja. Un bany a l'aigua freda de l'atlàntic i a prendre el sol escoltant bona música. Quina pau. A mitja tarda em tocava acomiadar-me del Pancho i de Cabo Polonio. Hem va dir "vuelve cuando quieras", i li vaig contestar que tornaré, segur. 

Començament de les dunes amb Cabo Polonio al fons

La ruta que vaig fer per marxar de Cabo Polonio va ser la caminata fins a Barra de Valizas, a uns 8km tot recorrent les dunes pel costat de la plajta. Bordejant l'oceà sorgeix, ratllant l'horitzó, una altra de les meravelles naturals que fan que Cabo Polonio sigui un lloc incomparable; una franja de dunes i bancs de sorra naturals. Les dunes de Cabo Polonio poden arribar a medir fins a 30 metres d'altura. Són de tal bellesa i fragilitat que qualsevol modificació que es produeixi al seu entorn pot fer-les desaparèixer. Es traslladen i cambien de lloc com si tinguéssin vida pròpia. Son part d'un sistema en que el vent és l'element central en el trasllat de la sorra i l'alimentació de les dunes. Van ser declarades "monument natural" per decret presidencial l'any 1966. Aquesta és l'altra forma d'arribar a Cabo Polonio, tot vorejant les dunes. Has d'estar una mica en bona forma física i escollir hores on el sol no pica massa ja que caminar per aquestes dunes és molt pesat i cansat. Quan dic que vaig escollir bé arribant allí en el camió 4X4 i marxant a peu, és perquè les dues formes són dues experiències que recomano fer si hi vas. A més, el bus que em portaria de nou a Montevideo sortia des de Valizas, el petit poblet que hi havia més enllà de les dunes. 

 

Durant el petit trekking per les dunes, Cabo Polonio em va tornar a demostrar que és un monument a la natura i t'ensenya la part més lletja d'aquesta natura salvatge. Caminant per la vora del mar al costat de les dunes et vas trobant cadàvers de llops marins que la marea ha arrossegat fins a la sorra. Cossos en descomposició que t'impacten i et fan veure lo fràgils que som i la duresa de la natura. Tot i la forta olor que desprenien no vaig poder evitar fer alguna foto per reflexar la part amarga d'aquest lloc. Les imatges impacten una mica però és la natura en estat viu.

Cadàvers de llops marins en descomposició

Durant la sortida de Cabo Polonio cap a Valizas també em va sorprendre trobar-me un munt de vaques lliures pastant entre la platja i les dunes. No se pas que menjaven perquè herba n'hi havia molt poca però no és que estiguéssin molt primes, se les veia de vida. 

La caminata, en alguns moments dura i cansada, em va portar prop de dues hores. Són 8km però no en línia recta. Vas vorejant el mar i pujant i baixant dunes. En alguns punts arribes a pujar bastant alt. El punt que separa el golf del Cap de Polonio amb Valizas és un penya-segat de roques enmig de les dunes que ofereix unes panoràmiques increïbles miris on miris. Em van recomenar veure des d'allí dalt la posta de sol. Tot i que me'n moria de ganes corria un gran perill si m'hi quedava. Quan fas el descens cap a Valizas, abans d'arribar al poble et trobes amb un llac que uneix la platja amb el mar formant un petit riu que separa ambdós costats. Només són uns 10m d'amplada però és bastant profund. Ho vaig poder comprovar ja que com que sóc una mica rata o desconfiat, volia intentar creuar-ho pels meus propis medis. Vaig deixar les coses a la vora i em vaig posar a caminar per l'aigua. Els primers metres només em cobria fins per sota els genolls. Pensava que seria fàcil. Ja tornava a recollir la motxilla per creuar quan de sobre em vaig enfonsar fins el coll. Sort. No em va tocar més remei que recòrrer als "boteros", uns pescadors que esperen a l'altra banda amb petites barques i que per 30 pesos et venen a recollir i et creuen. Doncs si m'hagués quedat a dalt a veure la posta de sol, al baixar de nit ja no hagués trobat ningú que em creués a Valizas.

Bot amb el que et creuen per arribar a Valizas

Un cop a Valizas havia d'esperar al meu bus cap a Montevideo. Només eren les 7 de la tarda i el bus sortia a les 3 de la matinada. Encara quedava molt. Vaig dedicar-me a entrar a tres hostels que vaig trobar i amb cara de pena els hi demanava si em deixaven dutxar-me i esperar-me una estona allí a descansar fins a l'hora de marxar. Em feien pagar el preu d'una habitació i no em donava la gana ja que només hi passaria unes hores. Fins que vaig trobar un camping i un noi amb rastes molt simpàtic em va dir que cap problema. Jo li vaig dir que li pagava algo i em va dir el que volgués. Per menys de 5€ em vaig poder dutxar i utilitzar la cuina per preparar-me alguna cosa per sopar. Després vaig fer temps tumbat en una hamaca fins a l'hora que vaig anar a agafar el bus.

Cabo Polonio s'havia acabat. S'havia acabat la magia. Quan el "botero" em va creuar i vaig entrar a Valizas la sensació va ser raríssima. Tornava a estar a la civilització. Després de dos dies enmig de la natura, en un lloc màgic on el temps sembla que s'aturi. Si, havia estat poc temps, però el fet de tornar a veure cotxes circulant, motos, gent en bicicleta, llum a les cases, estrés per tot arreu. Era el món normal. Se'm va fer molt estrany. No se si s'ha entès què és Cabo Polonio. Jo he intentat descriure la meva experiència de la millor manera, tal com ho vaig viure. Realment tal com he dit al principi però, és molt difícil descriure en paraules tot el que un pot sentir passant uns dies allí. Tota aquella pau i energia lluny de les contaminacions, del soroll, de la inseguretat. Rodejat de gent meravellosa, molt atenta i generosa. Definitivament, per ara és el meu lloc al món. Treu el millor i el pitjor de tu. El Polonio et parla i t'ensenya, et perd i et troba. Si te'n has d'anar t'ho fa saber, si et pots quedar també i si hi has de tornar ho notes. Cabo Polonio, un monument a la natura. És un d'aquells llocs dels quals et faria molta pena marxar i acomiadar-te'n. A mi no me'n va fer gens. Tinc claríssim que hi tornaré, no se quan però hi tornaré. I no hi tornaré sol. Ho saps... 

CABO POLONIO. EL VIDEO TAL COM HO VAIG VEURE