Cuzco: Capital de l'Imperi Inca

Tenia moltes ganes d'arribar-hi. Tot el que sigui història antiga i arqueologia m'apassiona moltíssim i en aquest país tot és història. Tot és ple de restes arqueològiques i de pedres que parlen per si soles. Des de feia molt temps la meva il·lusió era visitar el Perú. Sempre deia que seria el meu següent gran viatge tot i que me'l guardava ja que per visitar-lo independentment des de Barcelona suposa un cost bastant elevat. Ara, viatjant per tot arreu era de visita obligada. 

Mur Inca a Cusco

A Perú hi vaig entrar el dia 1 de gener. A la tarda vaig prendre un bus des de Copacabana, frontera amb Bolívia, fins a Puno. Puno també era un destí que tenia anotat com imprescindible però degut a les crítiques d'altres viatgers vaig canviar d'opinió. Ho coneixia per haver vist algun que altre reportatge sobre les illes flotants dels Uros. Es tracta d'un grup d'illes artificials fetes de totora, un tipus de planta, construïdes al llac Titicaca. Els uros, els seus habitants, són un poble ancestral que només habiten a aquestes illes del golf de Puno. La construcció es duu a terme teixint les totores en zones on aquesta hi creix abundanment tot formant una capa natural sobre la qual edifiquen les seves vivendes també amb la mateixa planta. Em semblava una cosa curiosa de visitar. Em van comentar però que no hi anés ja que les meves expectatives quedarien molt tocades. Molta gent amb la que vaig parlar que hi van estar em van dir que més que una costum ancestral sembla un parc d'atraccions. Un negoci molt turístic. Al final em van convèncer i em vaig quedar amb les ganes. Qui sap, potser en un futur viatge hi torno i decideixo anar-ho a veure i potser m'agrada. El turisme és una mica com el vi, no tots apreciem els mateixos olors i sabors en un mateixa cosa. A uns ens agraden unes coses que altres no saben apreciar i viceversa. Per gustos colors. 

Així doncs a Puno només hi vaig parar per canviar de bus. Van ser unes 4 hores de viatge havent fet també els tràmits d'immigració de sortida i entrada a pocs minuts de Copacabana. A la terminal de Puno vam preguntar horaris pel pròxim bus cap a Arequipa, una altra ciutat important del país. Després d'escollir l'opció més econòmica viatjaria tota la nit durant 7 hores cap al meu pròxim destí. A l'arribar, la rutina de sempre; negociar taxi, buscar hostal i a descansar. Reconec que gairebé no vaig visitar res d'Arequipa i això que em va semblar una ciutat preciosa. El meu cos però m'estava demanant descans i li vaig fer cas. Ho necessitava. Per mi que encara arrossegava la ressaca del fi d'any a la platja, ja que el mal de cap del dia 1 el recordaré sempre. Quatre dies de relax per llegir, escriure, pensar i preparar la meva futura estada a Cusco. El poc que vaig veure, però, em va servir per adonar-me de la importància i la bellesa de la segona ciutat més poblada del Perú. Amb uns 800 mil habitants destaquen la quantitat d'edificis colonials de l'època espanyola que hi han per tot arreu. El seu casc històric va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco. Amb molta arquitectura religiosa virreinal i republicana fruit de la barreja de característiques europees i autòctones. Em va impressionar molt la imponent vista del volcà Misti durant la posta de sol des del mirador de Yanahuara.

Plaza de Armas Arequipa

Vistes des del volcà Misti

I deprés del merescut descans vaig partir cap a l'antiga capital del Perú; Cusco. El trajecte va ser com la majoria de viatges en bus, molt dur. De nit durant 10 hores per camins sense asfaltar. Tot i així vaig poder dormir. A l'arribar i havent negociat un preu tancat per un taxi em vaig dirigir al barri que m'havia recomanat un viatger que vaig conèixer durant la meva estada a Argentina. Em va dir que la zona més maca per allotjar-se era el barri de San Blas, al carrer Carmen Alto. I cap allí vaig anar. Des del primer moment en que els meus ulls van començar a veure la ciutat, Cusco em va posar la pell de gallina. Va ser la ciutat sagrada dels Inques i és per això que té per tots els carrers parets inques d'una construcció pètria envejable. De fet, per la zona de San Blas, els ciments de la majoria de cases estan construïts sobre murs inques originals. En aquest barri s'hi concentren artesans, tallers i botigues d'artesania. És un dels llocs més pintorescos de la ciutat. Els carrers són empinats, de pedra i estrets, tots plens d'antigues cases construïdes pels espanyols. 

Típic carrer de Cusco

Carrer Carmen Alto

Barri de San Blas

Ciutat cosmopolita a l'extrem, Cusco conjuga habitants de gairebé tot el món, els quals conviuen amb els seus pares "cusquenys" i la doten de nous hotels, restaurants, bars i botigues. Construccions colonials i palaus inques de suprema bellesa et conviden a caminar sense cansar-te pels seus carrers sense saber on mirar. Places boniques, esplendoroses esglésies i un poble acostumat als visitants. Això és el que em va semblar en poques paraules Cusco, la capital de l'Imperi Inca, un dels destins turístics més interessants del planeta. Tant de temps volent-la visitar i ara estava allí. 

Església a Plaza de Armas

Cases Típiques

A part de ser lloc obligat d'interès turístic per la riquesa dels seus monuments, la seva història i l'encant de la zona dels Andes on s'ubica, Cusco és per on has de passar si o si abans de peregrinar a Machu Picchu, una de les 7 meravelles del món. Només pensar en veure de prop la ciutat perduda dels Inques i ja m'agafaven pessigolles i nervis per tot arreu. Per això, però, encara faltaven uns dies i ara em dedicaria a veure la ciutat i els seus voltants. El Cusco o Cusco, declarada per la constitució peruana com la capital històrica del país. Actualment hi viuen unes 500 mil persones i és famosa per ser anteriorment una de les ciutats més importants del Virreinat del Perú i com ja he dit, l'antiga capital de l'Imperi Inca. L'any que vaig néixer jo, el 1983, va ser declarada també Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. No m'extranya que se la consideri com la "Roma d'Amèrica" degut a la gran quantitat de monuments que poseeix. 

Església a Plaza de Armas

No els vaig poder veure tots però si els més destacats juntament amb les ruïnes més importants tant de la pròpia ciutat com de l'entorn. El segon dia em vaig dedicar a recórrer algunes agències de turisme que m'oferissin visitar el famós "Valle Sagrado". Em va impressionar la famosa "Plaza de Armas", escenari de diversos fets importants en la història de la ciutat com per exemple la proclamació de la conquesta del Cusco per part del famós conquistador espanyol Francisco Pizarro. 

Plaza de Armas de Cusco

Abans d'arribar a la Plaça d'Armes, baixant des de San Blas, passes per davant de la "Piedra de los doce ángulos" i és inevitable no quedar-te amb la boca oberta al contemplar-la. Sembla un fons de pantalla. És un dels centenars de blocs que formen el palau del carrer "Hatun Rumiyoc", al qual va ser on va viure el 6è Inca del Capac Cuna: Inca Roca. A dia d'avui l'edifici és la seu del Palau Arqurebisbal de la ciutat. Aquest bloc de pedra en concret és famós pel seu acabat impecable i pels contorns arrodonits de 12 angles. Després de veure posteriorment més ruïnes inques vaig entendre perquè la seva arquitectura era tant perfeccionista, ja que com es pot observar en aquests blocs de pedra, no hi ha cap mena d'asimetria en les seves unions.

Pedra dels 12 àngles

Carrer Hatum Rumiyoc

Doncs passejant per Cusco no pares de sorprendre't amb la quantitat i la riquesa dels seus monuments. Barreja de l'herència dels Inques amb les construccions dels espanyols. Gran quantitat d'esglèsies, totes importants, museus, temples, ruïnes. Es podria escriure molt sobre Cusco. Jo simplement et recomano que quan hi vagis et dediquis a recòrrer els seus carrers per apreciar la bellesa de l'arquitectura colonial aixecada sobre antics palaus Inques. Admirar l'art religiós a la catedral i als diferents temples de la ciutat. Compartir i disfrutar de les seves nits amb gent de tot el món, assaborint un deliciós "pisco sour" en qualsevol dels molts bars o discoteques prop de la plaça d'armes. Simplement et robarà el cor com em sembla que ho fa amb tothom que la visita.

Baixant direcció Plaza de Armas

Abans d'anar a Machu Picchu em van comentar que seria idòni visitar el "Valle Sagrado" a fi de començar a conèixer la història dels Inques. I així ho vaig fer. Vaig trobar un tour molt econòmic d'un dia sencer amb el qual recorreria les principals ruïnes. L'excursió la vaig negociar per uns 20 nou sols peruans (uns 5€). Això només incloïa el transport. L'entrada a les ruïnes te l'havies de pagar tu mateix comprant un val amb el que podies accedir a tots els monuments, museus i ruïnes de la ciutat i rodalies, amb una setmana de temps per fer-ho. Abans de fer l'excursió, però, i aprofitant el val de les entrades, vaig anar a visitar pel meu compte dues ruïnes inques que hi ha a Cusco mateix; "Sacsayhuamán" i "Q'enqo". Hi pots anar pel teu propi peu o mirant de compartir un taxi amb més gent. No és molt lluny i els taxis a Cusco són econòmics. 

Ruïnes de Sacsayhuamán

Sacsayhuamán és un grup arqueològic ubicat al nord de la plaça d'armes de la ciutat. Es va construïr entre els segles XIV i XV. L'obra es veu que va durar més de cinc dècades donant feina a més de 20 mil homes els quals treballaven com a tribut (anomenat mita) sense un sou a canvi. Totes les estructures de la fortalesa van ser ubicades sense necessitat de que deixessin de ser part del lloc on s'erigeixen, integrant profunda i armònicament la categoria sagrada del paisatge, obtenint un autèntic i colossal altar a la naturalesa. En fi, una altra de les moltes obres mestres dels Inques. Impressionant. Et recomano que busquis un guia turístic dels molts que trobaràs qualificats i que t'expliqui bé la història de totes aquelles pedres. A mi em va encantar. A més, des de dalt de tot de les ruïnes obtens una increïble vista panoràmica de tota la ciutat de Cusco i de les muntanyes que la vetllen. 

Ruïnes de Sacsayhuamán

Panoràmica de Cusco amb la Palaza de Armas al mig

Cusco

Des d'aquestes ruïnes pots anar a peu a les ruïnes de Q'enqo. És una caminadeta d'uns 20 minuts però el paisatge és molt agraït. Només has d'anar seguint la vora de la carretera. Havent vist primer les ruïnes de Sacsayhuamán, Q'enqo no em va impressionar tant. El que avui queda del complex arquitectònic que un dia va esdevenir aquest lloc, són roques polides que no van poder ser destruïdes pels espanyols. Poc queda dels caminets i aqüeductes. Tampoc dels recintes, dipòsits ni banys litúrgics que em van explicar que hi van haver allí en el seu dia. Tot i això, les pedres de Q'enqo, van ser sens dubte santuaris molt importants pels inques. Tot i la destrucció que va sofrir aquest complex durant la colonia, el que es pot apreciar actualment encara és impressionant i colossal. Almenys a mi m'ho va semblar. 

Q'enqo

Ruïnes

Des de Q'enqo, prenent un transport, molt a prop pots arribar a un parell de ruïnes més amunt. Jo no hi vaig anar. El meu fanatisme futbolístic va poder contra la història i les obres dels Inques. Aquella tarda jugava el barça i jo vaig tornar ràpid cap a l'hostal a veure el partit. Què hi farem. L'endemà era quan aniria a recórrer el "Valle Sagrado". Ben aviat a les 8 ens vam reunir prop de la plaça d'armes. Només sortir de Cusco el paisatge que recorres és impressionant. El "Valle Sagrado de los Incas" està compost per numerosos rius que baixen per gorges i petits valls enmig dels Andes peruans. La vall és rica en monuments arqueològics i pobles indígenes. Va ser molt apreciat pels inques degut a les seves qualitats geogràfiques i climàtiques especials. També se l'anomena "Valle del Urubamba" per assentar-se a la vora del famós riu Urubamba i per ser el principal aprovisionador d'aliments a l'Imperi incaïc. Aquest riu, en els seus inicis s'anomenava Vilcanota (en quechua Riu Sagrat). Els centres arqueològics que els inques van construïr en aquesta zona replicaven les constelacions que ells coneixien del cel andí, pel que això contribueix encara més, a la bellesa d'aquesta vall encantadora. 

"Valle Sagrado de los Incas"

Primer arribes al poble de Pisac, a uns 33 km de Cusco. Allí hi ha el Parc Arqueològic Nacional de Pisac, constituït per agrupaments de restes arqueològiques entre els quals destaquen terrasses de cultiu, aqüeductes, camins associats a muralles i portalades, cementiris, ponts, etc. És impressionant. Un munt de restes i ruïnes que et deixen meravellat dels coneixements dels inques. L'extenció de Pisac és d'uns 4 quilòmetres quadrats de superfície. Les ruïnes es troben al llarg de les muntanyes i es presenten formant grups de complicada disposició que et fa estar una bona estona pensant en com aquella gent van poder fer tot allò amb els pocs recursos que disposaven. Si això ja m'encantava què sentiria en arribar a Machu Picchu...

Ruïnes de Pisac

Després de Pisac i de fer una parada en un petit poble per dinar, ens vam dirigir a la segona ciutat més important dels inques després de Cusco; Ollantaytambo, una altre obre monumental d'arquitectura incaica. Només baixar del bus i ja et cau la baba. Aixeques el cap i observes com s'enfilen per la muntanya metres i metres de terrasses de conreu amb els seus murs de pedra. Les ruïnes estan construïdes sobre dues muntanyes en un lloc estratègic que domina tota la vall. Es veu que va ser un complex militar, administratiu, agrícola i religiós. Per ingressar-hi passes per una imponent porta de pedra i ràpidament saps que et trobes en una ciutat amb molta llegenda. Llavors has de començar a pujar unes escalinates traçades a la perfecció. Des de dalt de tot les vistes són espectaculars. Veus tota la vall amb el poble d'Ollantaytambo als seus peus. És la única ciutat inca que es conserva gairebé intacte i les seves cases encara són utilitzades com a vivendes pels descendents dels indígenes. 

Terrasses de cultiu

Ollantaytambo

Ruïnes a Ollantaytambo

Finalment vam fer una breu parada al poble colonial de Chinchero. Va ser un important centre urbà del qual el centre principal es trobava on actualment hi ha l'esglèsia que vaig visitar. Als voltants hi resten formidables parets de poliedres ensamblats que formen murs de contenció, donant forma a les terrasses de cultiu. A l'església ens van explicar la influència espanyola i la imposició de la religió catòlica, amb mostres de quadres i imatges religioses amb tocs dels inques que els espanyols desconeixien. Els colons ordenaven pintar per exemple quadres amb motius cristians als indígenes, aquests ho feien però incloïen senyals de la religió inca i de les seves divinitats sense que els primers se n'adonessin. Chinchero és conegut també per ser on s'ubica la zona turística per comprar objectes, vestimentes, records i accessoris típics. 

Chinchero

I des de Chinchero vam reemprendre el retorn a Cusco. Havia estat un dia genial. Amb totes les explicacions dels guies i amb tot el que havia contemplat ja estava inmers en l'admirable història de l'Imperi Inca i amb la seva rica herència, tant cultural com arquitectònica. Ara només em restava esperar pel gran dia en que em dirigiria a conéixer la Ciutat Perduda d'aquesta civilització. Pròxima parada: Machu Picchu.

Read More

Isla del Sol: fi d'any des del principi del món

Necessitava uns dies de relax. Per molt que sembli que estar viatjant continuament és com estar de vacances no és veritat. Viatjar cansa molt. Cada dia la mateixa rutina de buscar allotjaments, decidir què vas a veure, fer i desfer equipatge, rentat la roba, tingues sempre bateria a la càmera, controla totes les coses de valor... Costa molt tot i que és agraït. M'he trobat molts viatgers que em diuen que per ells seria impossible al damunt haver de mantenir un blog i duur al dia un diari de viatge. Jo els hi dic que si, que costa molt, és sacrificat però és una feina que m'agrada i la faig a gust. Així doncs m'han anat bé uns dies de descans per carregar les piles.

Ara mateix estic perdut per la costa del caribe colombià però avui escriuré sobre la meva estada al llac Titicaca, entre Bolivia i Perú, on vaig acomiadar-me de l'any 2013. Pensava que no podia relatar la meva estada allí ja que vaig perdre totes les fotografies i estava una mica desanimat. Finalment aquest matí posant ordre, sense voler-ho he trobat la carpeta i m'han agafat unes ganes terribles d'explicar com va ser la meva visita a l'illa del sol, l'illa que es diu que va ser l'origen del primer Inca. 

Ribera del llac Titicaca a la Isla del Sol

Per arribar-hi has d'anar a Copacabana. Estant a La Paz, has d'arribar fins al cementiri i preguntar pels busos que hi van. La gent és molt amable i t'indicaran sense problemes. No recordo ara el preu del bitllet però crec que eren uns 25 bolivianos, uns 2,65€ al canvi. El trajecte no és llarg en quilòmetres però si en temps. Unes 4h que es van fer eternes. La carretera és dolenta i al damunt has de baixar del bus un moment per creuar una zona del llac Titicaca en barca. A part no és un bus de turistes sinó un bus senzill i normal on viatges juntament amb els habitants d'allí. A mi això no em comporta cap inconvenient, al contrari, m'agrada viatjar com ho fa la gent dels llocs que visito, et fa sentir com si fossis un d'ells i ells agraeixen que viatgis així. Tot i això reconec que va ser bastant incòmode. L'espai entre els seients era molt estret, molt més que en un vol de Ryanair per fer-nos una idea, al damunt sem va asseure al costat una noia boliviana vestida amb el vestit típic que utilitzen les dones en aquest país i en zones del Perú, una faldilla llarga de color fosc, un mantell a ralles de colors, una llarga trena i un barret de copa. A més a més a l'espatlla hi duïa en un altre mantell de colors el seu nadó de mesos. Doncs tots tres vam compartir el viatge fins a Copacabana. No se com les pobres criatures no s'ofeguen ja que quan se'l va despenjar de l'espatlla i va obrir el mantell es va passar una bona estona desembolicant mantes i mocadors, i al mig de tot allò hi havia el petitó. Impressionant.

Típica vestimenta de les dones a Bolívia i Perú

Copacabana no la vaig visitar, només va servir d'escala per anar fins a l'Illa del Sol. És una de les principals ciutats de la riba del llac Titicaca. Capital de la provincia de Manco Kapac, està ubicada a uns 155km de La Paz.  És un centre de pegrinació religiosa degut a que s'hi va trobar la imatge de la Verge de Copacabana, la advocació mariana amb més devots a Bolivia. Té una població urbana d'uns 3000 habitants. Hi vaig arribar a mitja tarda. Només temps per buscar un allotjament barat i descansar. Pots trobar molts hostals econòmics al llarg del carrer que va fins al port. Molts amb wifi i aigua calenta.  L'anècdota va ser que després de deixar les coses a l'habitació vam marxar per anar a sopar alguna cosa. Vam deixar la clau a la recepció i al tornar ens l'havien perdut les mateixes treballadores de l'hostal. Es veu que la senyora que havia fet el torn de tarda es va endur la clau cap a casa i no tenien cap còpia. Vam haver d'esperar dues hores a que el seu marit la portés. Coses que passen.

Copacabana

L'endemà ben d'hora a les 8 ens vam dirigir al port. Era 31 de desembre i hi havia una multitud de gent que se'n anava a passar el fi d'any a la "Isla del Sol", al mig del llac Titicaca. Jo no ho sabia però és molt típic acomiadar-se de l'any allí. Va ser pura casualitat, resultat d'anar improvitzant dia a dia l'itinerari. Els que hi anàvem tots érem motxil·lers, la majoria argentins. Ningú amb maleta de rodes. Ambient jove i molt hippie. Vam fer una estona de cua per poder pujar en una de les barques que fan el viatge fins a l'illa. Un cop a dalt allò va ser tota una aventura. No se qui m'havia comentat que el trajecte només durava uns 20 minuts. Jo anava controlant el rellotge i no arribàvem mai. Pensava que l'illa havia desaparegut. El vaixell anava ple i només hi havia lloc a sobre, a l'aire lliure. Se'm va fer interminable. Un argentí va treure una guitarra i vam anar cantant fins que al cap de dues hores i poc vam arribar, morts de fred, a la part nord de la "Isla del Sol". Pots trobar allotjaments tant al nord com al sud. Al sud hi ha albergs amb més comoditats com llum i internet. Al nord, on vaig anar jo tot era més humil. 

No tenia cap reserva. No hi havia manera de fer-la. Allí no hi ha res. Quatre hostals que venen a ser cases familiars que t'ofereixen llit per un preu econòmic i molta platja. La majoria de gent venia amb tendes de campanya preparats per acampar a la vora del llac. Jo no en tenia, però millor, ja que l'ambient era molt fred i estava a punt de ploure. Al final vam trobar lloc en un hostal molt senzill però ideal per deixar les coses i dormir a cobert l'última nit de l'any. 

Era gairebé migdia i com que només passaria unes hores a l'illa ja que l'endemà al matí tornaria aviat cap a Copacabana, havia d'aprofitar el temps per visitar l'illa més gran del llac Titicaca. És el llac navegable ubicat a més altura de tot el planeta Terra. Es troba als Andes Centrals entre els territoris de Bolivia i Perú, a una altitud d'uns 3800m sobre el nivell del mar. És inmens, ocupa uns 9000 metres quadrats. Té molts rius, afluents, penínsules i illes. La més gran, la "Isla del Sol". On em trobava jo. En realitat es diu "Isla Titikaka", que significa la roca del puma. Té uns 15 km quadrats de superfície i la forma allargada formant dues grans badies o golfs. Es troba al nord de la península de Copacabana, al costat bolivià del llac. Destaca pel seu relleu accidentat i nombroses terrasses de cultiu, característiques de la cultura Inca i de les quals parlaré en les posteriors entrades de Cusco i Machu Picchu.

Panoràmica de l'illa amb la platja Challapampa al fons

Així doncs vam anar a recórrer l'illa. La major part està poblada per indígenes d'origen aimara i quechua, els quals es dediquen a l'agricultura, l'artesania i al pastoreig d'animals. Al llarg de tota l'illa pots trobar diversos llocs arqueològics i de gran valor cultural. Diu la llegenda que un dia una llum com si fos un tipus de llamp, va fer caure del cel al fill del sol; Manco Capac, conegut com el primer Inca (nom inicialment donat només als reis, no a tota la civilització com tots la coneixem). Llavors del mig del llac va sortir el "Dios Viracocha", del qual van sorgir els reis Inques que van crear l'Imperi. Avui en dia és possible visitar les ruïnes on vivien els Inques i realitzaven les seves cerimònies religioses. Cada 21 de juliol oferien a la Pachamama (la mare naturalesa) noies verges les quals escollien per la seva bellesa i a les que sacrificaven a la "Isla de la Luna" (al costat de Isla del Sol). L'imperi Tiwanaku, del qual vaig parlar en entrades anteriors, estava convençut que a la "Isla del Sol" hi ha l'energia que va crear el món. Els Incas, per la seva part, creien que el sol va néixer en aquesta illa. 

Habitants de l'illa

Em trobava doncs en un panorama espectacular. Havia de visitar les ruïnes. Vaig començar a caminar a la vora de la platja "Challapampa", on desenes d'argentins i altres viatgers començaven a muntar les tendes per passar el fi d'any a la vora del llac. El contrast del paisatge era magnífic; casetes humils dels índigenes, tendes de campanya al llarg d'una platja plena de pintoresques barquetes de pescadors a la vora, molta muntanya i animals pasturant en llibertat. Un escenari diferent i únic per entrar a l'any nou.

Platja de Challapampa on vaig passar la nit de fi d'any

Barques de pescadors i "taxis"

Seguint un caminet puges vorejant la costa fins un punt on et fan pagar una petita quantitat per visitar les ruïnes. Si hi accedeixes per un altre lloc sàpiques que al llarg de l'illa hi ha persones que quan menys t'ho esperes et paren i et demanen el tiquet en plan "peatge". El preu era miserable i serveix als natius i habitants autòctons a tenir una ajuda econòmica per viure i per mantenir l'indret en condicions a fi que tots ho podem veure. Vas pujant doncs per un senderó fins les ruïnes del temple del sol on et trobes la pedra sagrada, la qual m'esperava més gran. No em va impressionar tant com la seva història. Diu que els antics habitants de l'illa van estar en un món privat de llum durant molts dies. Quan ja estaven morts de por per haver de viure en la foscor per la resta dels seus dies, el Sol o Inti (Déu andí identificat amb el sol) va sorgir d'aquesta pedra. L'altra història diu que el déu Viracocha va ser qui va crear la humanitat després del segon gran diluvi des d'aquesta pedra.

La Roca Sagrada

Des de dalt de tot sembla que estiguis damunt la columna vertebral de l'illa ja que a banda i banda pots observar totes les seves platges, cales i costa. Al costat de la Roca Sagrada hi han les ruïnes de "Chincana". Es tracta d'un laberint semi-subterrani de pedra on guardaven els aliments en el període Inca. 

Ruïnes de Chincana

I just abans de les ruïnes passes per la taula de cerimònies. És una mena d'altar de pedra on encara avui en dia s'hi celebren rituals andins.

Taula de cerimònies

Lloc on es fan rituals actualment

Després de visitar les ruïnes més importants de la part nord de l'illa i d'estar una estona assegut en unes roques contemplant el paisatge, vam baixar per un senderó fins una caleta amagada on hi havien les restes d'un antic moll de fusta. Allí la meva intenció era banyar-me a les gèlides aigües del llac més alt del món. El meu seny i la meva responsabilitat em van dir que no ho fes. Vaig estar una bona estona en calçotets i amb l'aigua fins als genolls valorant si tirar-m'hi o no. Al final crec que vaig prendre la millor decisió. Vaig sortir de l'aigua i em vaig quedar amb les ganes. Crec però, que també vaig evitar un fort constipat. 

Tocava tornar cap a l'hostal per buscar un lloc on sopar. Ens vam ajuntar amb una colla d'argentins i vam reservar en un restaurant local (semblava el menjador de casa dels indígenes) on vam pactar un preu per un petit menú basat en sopa i una milanesa amb guarnició. Després de fer una hora de cua a l'únic telèfon de la part nord de l'illa, vaig poder parlar amb els de casa per desitjar-los un bon any. Després vaig fer temps per sopar jugant a cartes amb uns nens petits, els fills dels amos de l'hostal on dormíem. Quin fi d'any tant diferent... A les 21:00 havíem quedat per sopar. Semblava que els del restaurant volien celebrar-ho ells sols ja que com si fos una contra-rellotge, a les 22:00 ja ens ho havien servit tot i ens feien fora. Ens van tractar molt malament. Entenc que volguessin estar sols però si treballes cara al públic i no vols tenir feina l´últim dia de l'any, penja el cartell de "cerrado por vacaciones" i ja està. Però bé, no hi podíem fer res. Com que cadascú havia comprat alguna ampolla de vi o ron en algun dels quioscos de l'illa, vam quedar per anar tots junts cap a la platja. Allí hi havia un centenar de persones i ens vam reunir tots al voltant de les tendes i de diferents fogueres a la vora del llac. Allí van treure les guitarres i vam estar celebrant l'entrada a l'any nou cantant i bebent fins a altes hores de la matinada. Va ser fantàstic. 

I així vaig acomiadar-me de l'any 2013. Any en que vaig decidir abandonar-ho tot per viatjar pel món. Decisió difícil però que m'està aportant experiències úniques i inolvidables com per exemple aquest fi d'any tant peculiar. Sense vestits de gala, sense cotilló, ni corbates ni raïm. Sense els amics i sense la família però en companyia de gent fantàstica a la vora d'un foc. Viatgers de ment oberta que com jo ens agraden les coses diferents a la resta i que amb tant poc ens conformem. L'endemà amb la ressaca em tocava donar la benvinguda al 2014 i acomiadar-me de Bolívia, un país que em va encantar. A la tarda del dia 1 de gener vaig continuar el meu viatge cap al Perú. 

Read More

Camino a los Yungas: "La Carretera de la Muerte"

M'encanta l'esport. L'aventura. El risc. No podia marxar de La Paz sense viure aquesta experiència. Havia de viure de primera mà el que se sent circulant per la carretera més perillosa del món; "La carretera de la Muerte". Molt abans de començar el viatge, inclús abans de que sem passés pel cap anar a viatjar per tot el món, havia vist algun que altre reportatge sobre aquesta carretera, "El camino a Los Yungas". Es tracta d'un camí, ja que després d'haver-hi estat no puc considerar-ho com una carretera, d'aproximadament uns 80 quilòmetres de llarg que uneix La Paz amb la regió de Los Yungas, al nordest de Bolívia. Si no n'havies sentit a parlar mai, és famos pel seu perill extrem degut al nombre de morts en accident de trànsit, un promig de 209 accidents i 96 persones mortes cada any. 

Foto d'arxiu quan encara hi havia molt de trànsit

Aquesta sensació de perill i mort es veu que atrau a centenars d'aventurers, temeraris, esportistes extrems, turistes i viatgers com jo, els quals volem recórrer el camí en bicicleta a fi de viure una aventura i una experiència úniques. Així doncs, per tota La Paz pots trobar un munt d'agències que t'ofereixen el tour. Com sempre dic, busca bé ja que la diferència de preu entre les diferents ofertes que hi ha és exagerada. Ells et diran que és per la qualitat i les prestacions de la bicicleta. Al final t'acaben donant la més senzilla paguis el que paguis. No val la pena pagar molts diners per una bicicleta de competició ja que tampoc pots competir amb ningú a "La carretera de la muerte". Has d'anar-hi amb cap i seny i a divertir-se però sent conscient de la perillositat del lloc. La meva recomanació, no et gastis molts diners. T'ofereixen el mateix. El que em va posar la pell de gallina va ser que mentre estàs contractant l'excursió, un cop pagues, et fan firmar un full en el qual l'agència queda lliure de responsabilitats i tu renúncies a una assegurança de vida. Si la vols, a pagar més. Jo no la vaig contractar. Sóc conscient del meu grau de responsabilitat. 

No hi ha res més divertit i emocinant, doncs, que poder experimentar el descens amb bicicleta de muntanya per aquest camí. La mínima distracció o error et pot portar a caure en un precipici ple de roques afilades i plantes espinoses que et poden deixar amb més forats que un colador. Crec que a part de les proteccions que et donen per equipar-te, t'haurien de donar un paracaigudes per circular per aquí. 

Els cinc que vam fer el descens

A les 8 del matí em van dir que estigués a la porta de l'agència. Et porten en furgoneta fins al cim des d'on comença el descens. Al baixar de la furgoneta el guia-instructor, l'Omar, ens va donar la roba i les proteccions. Després d'equipar-nos ens va reunir per donar-nos algunes instruccions. Amb les seves paraules veies que allò anava de debò. La cosa anava en serio: 

"-Nos encontramos a 4700 metros de altitud. Vamos a bajar hasta unos 1100m en unos 64 quilómetros. Primero hay un tramo de carretera ancha asfaltada. Ir con cuidado ya que circulan muchos camiones y van muy locos. Siempre juntos con una separación de unos 2 metros. Luego tendréis que pagar un peaje para entrar a la carretera vieja y allí mucho cuidado. Todo bajada. Ir frenando ya que la bici coge mucha velocidad. No os paséis de frenada. Si no os sentís seguros es preferible ir lentos, yo os esperaré. Advierto que el camino será muy estrecho, de tierra y grava. Habrá un poco de niebla. Hay curvas de casi 180 grados y la pendiente es muy exagerada. La caída en muchos puntos es de unos 800 metros... "

Vistes de la carretera des del punt on comences del descens

Deunidó. Ho recordo com si fos ara ja que la cosa no anava en broma. Se'm van quedar gravades les paraules. Era conscient d'on anava i havia de posar tots el sentits en alerta. Llavors ens va preguntar si algú havia practicat bicicleta de muntanya abans. Jo vaig dir que si i em va dir, "-Vale, pues irás el primero. Vamos saliendo. Suerte y nos vemos más abajo". Avall que fa baixada.

Primer tram asfaltat

El primer tram és molt ràpid. La carretera està en bon estat i és ample. Tota asfaltada. Hi ha bastant de trànsit. Encara no era "La carretera de la Muerte" però les vistes eren espectaculars. Mirant a la dreta ja es veia un bon precipici. Vam anar baixant durant una hora fins al punt on obligatòriament has de pagar un petit peatge per accedir a la carretera vella, la perillosa. Llavors ens van donar un petit snack; un plàtan, un iogurt i aigua. Vam carregar les bicicletes de nou a la furgo i en 10 minuts ja estàvem al principi del "Camino a los Yungas". 

Foto d'arxiu

Part d'aquesta carretera va ser construïda amb la mà d'obra dels presoners del Paraguay durant la guerra del Chaco, als anys 30. És una de les poques rutes que conecten la selva amazònica del nord del país amb la ciutat de La Paz. El camí és extremadament perillós i per això es va dur a terme la construcció d'una carretera més moderna i segura que la va substituïr i eliminar, tot i que encara hi circulen alguns busos i taxis, a part de les furgonetes que acompanyen als ciclistes bojos que la volem recórrer tota. El paisatge és impressionant, fent-lo més misteriós i llegendari gràcies a les habituals pluges, a la boira espessa que gairebé sempre hi ha i a la gran quantitat de creus que hi han a la vora del precipici recordant tots els morts. El camí està molt enfangat en diversos trams i amb moltes pedres que es desprenen des de la muntanya. Si busques per internet trobaràs centenars de videos d'accidents per la carretera. Realment posen la pell de gallina ja que són milers les víctimes  que han perdut la vida en accidents de trànsit per allí caient a l'abisme.

Les últimes instruccions de l'Omar abans de començar el descens van ser que havíem de "conduïr" per l'esquerra, vora el precipici. La normativa per aquí era que s'havia de circular per l'esquerra, igual que a Gran Bretanya o Austràlia, per facilitar que els conductors que van a l'esquerra, en cas d'encreuament, vegin amb més facilitat el límit del camí i l'inici del precipici. La llei indica que el conductor que condueix en pujada, direcció contrària a la nostra, té prioritat per sobre el que baixa a Los Yungas. També ens va dir que si ens trobem algun altre ciclista durant el camí i el volem adelantar, que hem de cridar ben fort per quin costat l'adelantarem. Qualsevol malentès pot ser fatal. 

Embús que ens vam trobar abans de la curva més famosa

La carretera és un estret tallat a la paret en plena muntanya vertical dels andes. Baixant costa molt deixar de mirar el manillar i el camí però en algun moment que vaig girar el cap a l'esquerra la vista era espectacular. Selva espessa, boira i creus a la vora del precipici. Les parets gegants que hi han per damunt i per sota del camí són postals de selva verda. L'horitzó és un quadre preciós de muntanyes de més de 4000 metres d'altitud rodejades de núvols, boira i amb cascades d'aigua que també queien al precipici. Tot era naturalesa. Vaig disfrutar molt i em vaig deixar anar bastant, descendint en alguns punts més ràpid del que hauria hagut de baixar però possiblement per culpa d'alliberar tanta adrenalina, feia que la sensació de perill quedés al marge, fent que l'experiència sigués única. En cap moment vaig perdre la concentració però tampoc podia deixar de pensar en els molts cops que havia llegit coses sobre aquella carretera plena de mort. Pel cap em passaven les imatges dels videos que havia vist. La meva ment visualitzava camions i autobusos caient al buit plens de passatgers. Centenars de vides que es precipitaven cap a una mort segura. Quin horror. Veient les creus que et vas trobant sortint de cada curva no pots evitar pensar en les famílies de la gent que allí van perdre la vida. T'imagines els crits de la gent observant com un vehicle queia al no res. Accidents com el de l'any 1983, l'accident de trànsit més tràgic de Bolivia, quan un autobús amb 100 passatgers va caure al buit aquí. No hi va haver cap supervivent. 

Em van impressionar les paraules que vaig llegir a internet uns dies abans d'anar a fer el descens, sobre un home que actualment condueix una de les furgonetes que ens acompanyaven als ciclistes; “-Yo pasé años conduciendo un autobús por aquí”. Ell deia que en el temps que va treballar circulant per allí transportant vides humanes havia vist moltíssimes catàstrofes; “Demasiadas”, los camiones, los buses, los coches... “Por más costumbre que tenga, es impresionante cuando ves a alguien caer al vacío. Se salvan como diez de cada cien que caen. El resto, todos mueren”. Espectacular. 

Foto a la curva més coneguda

Durant la baixada i aprofitant que anava el primer, gairebé sempre darrera el neumàtic del guia, com que havíem d'anar esperant a la resta del grup, jo li anava preguntant per anècdotes des de la seva experiència en primera persona per la seva feina. Que si quedàven moltes restes de vehicles al fons del precipici, que com rescataven els cadàvers, que si havia vist caure molta gent... Em va dir que els vehicles sempre es queden al fons i la ferralla es converteix en part del paisatge. Que la dificultat de recuperar els cossos sense vida de la gent és extrema però que es recuperen, deixant en el lloc de la mort la seva roba. Em va explicar però que les morts gairebé mai són de ciclistes, que des de l'any 1995 quan va començar l'activitat de descendir la carretera amb bicicleta només hi han hagut 29 ciclistes morts per caure al buit. Em va explicar que l'última víctima va ser una ciclista japonesa que l'any 2011 per culpa de la boira espessa no va veure una curva caient al no res. Després em va dir, "-Cuidado con la próxima curva, la del italiano". Li vaig preguntar per què la de l'italià i em va dir amb veu fluixeta que era perquè uns anys abans un altre turista italià la va fer recte. Mare meva... A part els noms que ens anava dient per on aniríem passant tampoc eren gaire tranquilitzadors; "El Mirador del Diablo, la Curva de la Muerte, Puente del Diablo, Cascada de San Juan, Cerro Rojo..."

Una de les moltes creus que pots veure baixant

El Zois i jo 

Tot i així vaig anar descendint sense problemes. Disfrutant més que passant por. No se si serà per la meva petita experiència amb bicicleta de muntanya però se'm va donar bé. Ràpidament vaig agafar el truc a les frenades en cada curva i anava seguint el guia en un descens bastant ràpid. El Zois també seguia bé enganxat a mi formant juntament amb l'Omar el grup de 3 que anàvem parant per esperar la resta del grup. Al final la furgoneta fent de cotxe escombra. Entre parada i parada unes fotos i un moment per disfrutar de l'entorn, admirant-lo i respectant-lo alhora. 

I sense cap ensurt tots vam arribar a baix sans i estalvis. Va ser un dia genial. Vam pujar les bicicletes de nou a la furgoneta i ens vam treure l'equipació. Per arrodonir-ho vam anar a un petit hotel de Coroico on ens van oferir un dinar buffet i vam gaudir d'un bany en unes piscines enmig de la selva. Després una dutxa i retorn cap a La Paz per la carretera nova. Havia "sobreviscut" a la carretera més assessina del planeta Terra. La Carretera de la Muerte, una altra gran experiència durant el meu viatge pel món que recordaré sempre.

Relaxant-nos un cop vam arribar al final

Per molt tràgic i perillós que soni l'experiència si hi vas amb cap i sent conscient del perill que corres, pots gaudir d'un dia meravellós descendint la carretera de la mort. A sobre fas esport i fas nous amics, tal com es pot veure en el següent video que he fet com a petit resum, si hi vas amb seny no és tant perillós. O sigui que si vas a La Paz i no tens vèrtig, et recomano visitar el Camino a los Yungas. 

Read More