LA VOLTA ALS 30

Fotos, relats, anècdotes i reflexions durant la meva volta al món.

LA VOLTA ALS 30

Fotos, relats, anècdotes i reflexions durant la meva volta al món.

LA VOLTA ALS 30

Fotos, relats, anècdotes i reflexions durant la meva volta al món.

LA VOLTA ALS 30

Fotos, relats, anècdotes i reflexions durant la meva volta al món.

LA VOLTA ALS 30

Fotos, relats, anècdotes i reflexions durant la meva volta al món.

About

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

sábado, 21 de diciembre de 2013

Salta i Jujuy: el nord d'Argentina

Que Argentina és inmensa ja me'n havia donat compte, però tant com quan vaig voler sortir de El Calafate no. La intenció era anar pujant per l'oest recorrent la frontera amb Chile fins a arribar a Bariloche, una altra de les zones més maques del país. El fet que estic repetint en cada entrada de que Argentina és excessivament cara va fer que desistís i hagués de canviar el meu itinerari. Per força. Perquè te'n puguis fer una idea dels preus que m'estic trobant només dir-te que el bus des de El Calafate fins a Bariloche fa dos anys costava 445 pesos (50 €). A data d'avui, el mateix bus, la mateixa ruta i el mateix trajecte costa 1150 pesos (130 €). Espectacular. Només han passat dos any i els preus gairebé s'han triplicat. Em sabia greu però la situació econòmica del país m'obligava a canviar el meu itinerari. El meu pressupost ja estava molt tocat a Argentina i per molt greu que em sapigués havia de retallar i "fugir" d'aquest país tant espectacular però que alhora et roba de tal manera que com no s'arregli a la llarga ningú podrà disfrutar de les meravelles que tenen. Vaig estar tres dies descansant per meditar la millor manera i la millor solució per continuar el meu viatge. El bus estava descartat, molts diners i moltes hores de viatge. Jo volia plantar-me prop de la frontera amb Chile i Bolivia per continuar cap al nord. Volia anar a Salta. La segona opció va ser intentar llogar un cotxe. A part del preu també desorbitat, el que va fer repensar-m'ho va ser quan vaig fer una simulació de l'itinerari a internet. Encara tinc la boca oberta. Anar de El Calafate a Salta és la mateixa distància com si llogues un cotxe a Barcelona per conduïr fins a Moscú, Russia. Espectacular. Això és inmens. Només em quedava buscar un bitllet d'avió per arribar-hi. El tema dels vols interns a Argentina també és un caos. El 90 per cent dels vols han de passar per Buenos Aires. Vaig trobar un vol amb enllaç a Capital Federal (Buenos Aires) que en 7 hores em portaria a Salta. No va ser barat però comparant el que em costarien els busos més allotjaments i dies de viatge per arribar a Salta, ho compensava. 


Ciutat de Salta

 I així vaig arribar al nord del país. Salta, ciutat, municipi i capital de la província que duu el mateix nom. Té una població d'uns 540 mil habitants, sent la vuitena ciutat més poblada d'Argentina. Está ubicada a l'est de la serralada dels Andes, a la Vall de Lerma. El nom de la ciutat ve del nom de la tribu indígena dels Salta, que habitaven allí quan l'espanyol Hernando de Lerma la va fundar. Tot i no tenir molts habitants la ciutat està plena d'edificis baixos, no grans rasca cels. A la ciutat hi vaig estar 3 dies. Vaig arribar-hi tard i cansat dels dos avions i amb més de 7 hores de viatge. Eren les 11 de la nit. De l'aeroport vaig prendre un taxi que em va portar fins a l'alberg que havia reservat. Després de deixar les coses, el Sebas, el recepcionista, em va invitar a seure amb ell i l'Evaristo, un basc de 67 anys que porta 3 anys viatjant. Vam estar fins la matinada xerrant i bebent cervesa. Moments agradables del viatge que t'ensenyen que el món està ple de gent meravellosa per conèixer. Durant aquells dos dies vam fer una gran amistat i vam compartir molts riures. 

Escales per pujar al Cerro de San Bernardo
L'endemà em vaig llevar amb moltes ganes de recórrer i conèixer la ciutat però a primera hora plovia. Em vaig dedicar a planificar la ruta futura i a arreglar el blog fins que el cel es va obrir i va sortir el sol. Em vaig calçar ràpid i amb la càmera a la mà directe al "Cerro de San Bernardo" a uns 1500m.  A només 1 km a l'est de la plaça central de Salta es troba el "Cerro de San Bernardo" i altres muntanyes que juntes formen part de la Serralada Oriental que són reserva natural de la província. És una serralada muntanyenca coberta per abundant vegetació selvàtica denominada "Yungas". Es veu que fa milions d'anys el "Cerro de San Bernardo" estava summergit sota el mar. Es va formar juntament amb els Andes a l'edat Paleozoica. En les roques que el formen es poden trobar fòsils marins. Per pujar-hi tens la opció fàcil o la difícil. La fàcil; pagar i pujar-hi amb telefèric. És un desnivell d'uns 285 m i es puja en 8 minuts. L'entrada, cara. Uns 60 pesos. Jo vaig decantar-me per la difícil; caminar. Des del Museu d'Antropologia de la ciutat comença una escalinata que et porta fins dalt. És un bonic passeig enmig de la vegetació selvàtica i mentres vas pujant el total de 1021 escales et vas trobant una serie de temples que representen cada una de les 14 estacions del via crucis. No és una pujada que requereixi una bona forma física ja que es tracta d'anar pujant escaletes de pedra, però si hi vas a l'estiu com jo porta força aigua ja que vaig suar bastant. 

A dalt de tot les vistes són impressionants. Quan arribo a una ciutat nova m'encanta, a part de perdrem pels carrers i racons, poder ascendir fins a algun punt alt a fi d'obtenir una panoràmica del lloc. Des d'aquí dalt Salta s'aprecia bé des de tots els miradors, balcons i terrasses construïdes al cim. Es distingeixen els principals edificis com la catedral i la plaça "9 de Julio". També hi ha un munt de cascades artificials i infinitat de vegetació típica de la zona que fan que sigui un lloc agradable i que no et sap gens de greu haver suat una mica per arribar-hi. 

Telefèric amb la panoràmica de Salta

Al baixar de San Bernardo vaig donar un tomet per la ciutat i vaig buscar un tour per disfrutar dels entorns de la provincia de Salta i Jujuy, l'altra zona a veure del nord. A la tarda de nou, riures amb l'Evaristo i el Sebas que ens va preparar un "asado" fantàstic per sopar.

Al matí vaig haver de matinar moltíssim. A les 7 em recollien a la porta de l'alberg per sortir en ruta direcció a la frontera amb Bolivia. Anava a visitar Jujuy i Purmamarca, dins la "Quebrada de Humahuaca". Hi han moltíssimes més coses a veure però com sempre, havia de prioritzar. 

Purmamarca
Jujuy és una província argentina situada a la regió del nord. Limita a l'oest amb Chile per la serralada dels Andes, al nord amb Bolivia i per l'est i el sud amb la província de Salta. A la capital, San Salvador de Jujuy només hi vaig parar per fer un cafè i seguir camí cap al principal atractiu turístic de la zona; la "Quebrada de Humahuaca". Destaca per la bellesa paissatgística de l'entorn i el seu ric patrimoni cultural. Estava visitant un altre Patrimoni Natural i Cultural de la Humanitat, declarat el 2003 per la Unesco. És especialment curiós quan vas entrant a la Quebrada, el contrast del paisatge que et vas trobant. Paisatges totalment diferents en pocs quilòmetres que van des de la selva exuberant a un territori desolat amb salines, volcans i gèisers. La Quebrada de Humahuaca impressiona per la concentració de muntanyes multicolors úniques. Plena de fortaleses indígenes i restes que revelen una zona que va ser testimoni de la evolució humana a través de milers d'anys. 



I recorrent quilòmetres de paisatge de postal vaig arribar a Purmamarca ciutat de la provincia de Jujuy ubicada dins la Quebrada. Curiós el nom del poble que prové de la llengua aimara on purma signifia desert i marca ciutat; La Ciutat del Desert. El més pintoresc del poble és el "Cerro de los Siete Colores", una muntanya impressionant amb diferents tons de colors fruit de la complexa història geològica de l'entorn, que inclou  sediments marins i fluvials, elevats pels moviments tectònics. Vaig estar una horeta a Purmamarca passejant i fent fotos, admirant la bellesa d'aquesta muntanya multicolor que es pot veure des de qualsevol punt del poble. 

Cerro de los Siete Colores


Carrers de Purmamarca amb el Cerro al fons


Esglèsia de Purmamarca

D'allí em vaig dirigir a Tilcara, una altra població de Jujuy, ubicada just al centre de la Quebrada de Humahuaca. L'antiga ètnia dels omaguaca i els tilcara van ser els que van donar el nom a la població. Em van explicar l'anècdota que a l'any 1986, just abans del mundial de Mèxic, la selecció argentina va viure un mes a Tilcara per preparar-se i aclimatar-se a les altituds que es trobaria a Mèxic aprofitant que Tilcara està ubicada a uns 2500 m sobre el nivell del mar. Els jugadors van prometre que si guanyaven la copa tornarien a Tilcara en senyal d'agraïment. Van guanyar i mai van tornar a aquelles terres i des de llavors que corre la llegenda que fins que la selecció no torni a visitar Tilcara, mai tornarà a guanyar una copa del món. 

Tilcara al fons

No pots marxar d'allí sense visitar el "Pulcará de Tilcara". Es una fortalesa construïda per la tribu dels tilcaras en un punt estratègic de la Quebrada de Humahuaca. Les ruïnes es troben sobre un turó i va ser un lloc idoni per defensar-se dels atacs dels enemics. Vas pujant un caminet fins dalt de tot del turó i disfrutes d'unes vistes espectaculars de tota la Quebrada. Durant la caminata el paisatge àrid es reforça amb un munt de cactus silvestres gegants, anomenats cardones, que hi ha per tota la zona. A dalt de tot et trobes amb algunes restes de les edificacions dels indígenes i amb una recreació d'un temple construït en honor al descubridor d'aquestes ruïnes. Les vistes no tenen desperdici.

Vistes pujant al Pulacará de Tilcara

Ruïnes del Pulcará de Tilcara

Des de Tilcara vaig parar al poble de Humahuaca. Després de dinar vaig donar un tomb pels carrerons plens d'edificis de l'època Colonial. Destaca l'ajuntament amb tocs d'arquitectura àrab-espanyola, l'esglèsia dedicada a Santa Candela i el Monument dels Herois de la Independència, amb una imponent estatua dalt d'una gran escalinata. Em van comentar que al març es molt típic venir a celebrar els carnavals aquí. 

Humahuaca amb el Monumento a los Héroes de la Independencia al fons
Panoràmica de Humahuaca

De tornada a Salta vam parar un moment a la vora de la carretera per gaudir d'un dels altres meravellosos paisatges de la Quebrada de Humahuaca; "La Paleta del Pintor". Es troba al costat de la població de Maimara i és la principal característica del paisatge d'allí. Es tracta d'una impressionant formació geològica constituïda per les muntanyes multicolors que et recorden a una paleta de pintura. Aquests plegaments corresponen als períodes terciaris i quaternaris. Era mitja tarda i el sol començava a caure i és quan hi has d'anar ja que amb aquella llum es reviuen els colors amb força i fan de la vista un lloc màgic.

La Paleta del Pintor
Vaig arribar a Salta de nit. Un moment per descansar i reflexionar sobre el dia que havia passat visitant el meravellós paisatge del nord d'Argentina. Tant de bo tingués el temps i el pressupost necessaris per poder seguir disfrutant de les meravelles que tenen en aquest país. Em va quedar molt per veure però també encara em queden moltíssimes coses per veure i llocs per descobrir. Havia estat més d'un mes a Argentina. Milers de quilòmetres per carretera. Molts paisatges i moltes fotos guardades. Marxo amb grans records d'aquí tot i que per què mentir, també marxo una mica decepcionat per l'alt cost econòmic que comporta visitar-ho. Tot i així estic segur que algun dia hi tornaré. Ara havia de seguir camí i l'endemà prendria rumb cap a Chile; San Pedro de Atacama m'esperava.

En ruta per la Quebrada de Humahuaca

lunes, 16 de diciembre de 2013

El Chalten: capital argentina del trekking

Estant al Calafate no pots perdre l'oportunitat de viatjar fins a El Chalten. Si hi vas és perquè estàs buscant trobar-te amb la naturalesa en el seu estat més pur. Si no t'agrada caminar, la muntanya, la natura i la tranquilitat, no se t'ha perdut res a El Chalten. Es troba a només unes 3 hores en bus i el trajecte val realment la pena. És una ruta fascinant. Recórrer més de 200 km per la estepa patagònica argentina, plena de fauna patagònica, d'horitzó patagònic sense fi, amb l'ardent llum patagònica i amb l'hipnotitzador cel blau patagònic, suposa trobar un d'aquells moments de la teva vida en que crides al cel dient-li; hem quedo a viure aquí! Llàstima que de les tres hores de viatge només vaig poder disfrutar de tot això durant les dues primeres ja que com sempre, em vaig adormir. Si, sóc un desastre. Suposo que és degut a que estic fent el que m'agrada ja que viatjar és el que em fa feliç i la felicitat és sinònim de no tenir preocupacions. Em relaxo, disfruto i m'acabo adormint com un nen.

Estepa típica de la Patagonia
Al despertar-me va ser com si encara somiés. Vaig obrir els ulls i estava ja arribant al meu destí i mirant per la finestra el primer que vaig veure a la llunyania va ser la imponent silueta del Fitz Roy, la mítica muntanya per la que és coneguda aquesta zona.

La particularitat de El Chalten és el fet de ser el poble més jove d'Argentina. Té només 28 anys. Més jove que jo. Té com a data de fundació el 12 d'octubre de l'any 1985. La seva creació es va fer amb la finalitat de promocionar l'assentament poblacional en la zona de la serralada de la província. Es van començar a construir les primeres vivendes i la infraestructura adequada. L'any 1991 en el cens només hi havien inscrits 41 habitants estables. Avui en dia hi viuen unes 1200 persones. El poble es troba ubicat al sud de la serralada dels Andes i al peu de l'imponent pic Fitz Roy, d'uns 3400m. Es considera la Capital Nacional del Trekking a Argentina degut a l'elevat nombre d'activitats que s'hi poden realitzar en contacte amb la naturalesa.

Si hi vas ja et pots tapar. Ni que sigui estiu, El Chalten és conegut pel fortíssim vent que sempre hi bufa i el desagradable fred que fueteja el poble. Si El Calafate em va recordar al vell oest americà, aquí encara et poses més en el paper. En tot el poble només hi han uns 20-30 carrers dels quals només l'avinguda principal està asfaltada. La resta són carrers de grava i terra, o com aquí li diuen, de "ripio". Aquest fet sumat al fort vent i a la vegetació esteparia de la Patagonia, fan que sigui normal anar pel carrer i que et passin arbustos rodant tal com es veu a les pel·lícules de cowboys. 

Quan hi arribes amb transport públic tots els busos fan una parada obligatòria a l'entrada del poble on hi ha el centre de visitants del Parque Nacional los Glaciares. Allí els treballadors i guardes del parc et fan una petita xerrada per explicar-te totes les opcions d'excursions, rutes, caminades i activitats que podràs fer. També et donen consells per ser respectuós amb el bosc i la natura, ja que tal com ells van recalcar, la muntanya no és ni dels habitants de El Chalten ni dels argentins, és de tots els que hi anem. Al sortir de l'estació d'autobusos hi ha un gran cartell de fusta amb el nom del poble que et recorda que et trobes en un preciós paratge de muntanya. 

Cartell a l'entrada de El Chalten
El Chorrillo del Salto
Després de buscar l'alberg i deixar les coses encara em quedaven unes 3 hores de sol i vaig decidir sortir a fer una caminadeta aprofitant que em trobava a la capital del Trekking. La ruta del "Chorillo del Salto". És una caminata fàcil que s'endinsa al sota bosc fins arribar a una preciosa cascada d'uns 20 metres d'altura. L'itinerari està perfectament indicat. Són en total uns 6km des del poble, pel que en una horeta vaig anar i tornar. El salt d'aigua es troba en l'últim tram del riu "Chorrillo" abans de la seva desembocadura a el riu de "las Vueltas". És una excursió ideal per si tens poc temps per recòrrer El Chalten. És poc exigent i apta per tothom. 

Abans de sopar vaig anar a un petit supermercat a aprovisionar-me per l'endemà ja que la ruta que faria si que seria dura i necessitava comprar aigua i menjar. Tot i que anava a El Chalten amb ganes de fer alguna ruta de muntanya més avançada i pujar algun cim, ja que és un dels meus hobbies, quan vaig demanar informació per contractar guia i material em van dir que durant els propers 4 dies s'anulaven totes les sortides d'alpinisme i escalada degut a les prediccions de mal temps que donaven. Només em quedava fer la ruta més exigent que ens havien informat al centre de visitants, apte per qualsevol muntanyenc ja que no precises de material extra ni coneixements avançats, només una bona condició física. Abans d'anar a descansar, doncs, vaig repassar una mica el camí i el perfil de la ruta i a dormir aviat. 

En groc la ruta que vaig fer

A les 7 em vaig llevar i després d'un bon esmorzar vaig començar a caminar. Anava a fer la "Ruta Laguna de los Tres". És la caminata més buscada i amb les vistes més espectaculars del macís del Fitz Roy. Aquest mirador natural és el lloc més pròxim a les imponents parets del pic i de les seves agulles granítiques perifèriques. 

La ruta són un total d'uns 24 km amb uns 1900m de desnivell acumulat. Tot i que tots els cartells i que les paraules dels guies del parc van ser que pujar i baixar és fa en un total de 7-8 hores, jo vaig estar 5 hores clavades. No és que estigui molt en forma ara però em vaig sentir bé. El que si que he de dir és que no t'enganyin. Recomanen que aquesta ruta és apta per gairebé tothom i reconec que és bastant exigent. Els últims metres són per trencar cames. En tant sols 2 km puges uns 500m. La ruta comença just al final de l'avinguda Sant Martín, unic carrer asfaltat de El Chalten. Durant la primera hora de la caminata la pendent és bastant pronunciada fins arribar a la vall del rierol "Del Salto" en direcció al Fitz Roy. Et trobaràs en una bifurcació; a la dreta cap al mirador del Fitz Roy i a l'esquerra cap a Laguna Capri. Et recomano fer com jo; de pujada anar pel mirador ja que durant tota l'estona pots admirar l'imponent pic mentres t'hi vas acostant. De baixada vaig optar per passar per l'altra bifurcació per veure la Laguna Capri amb la seva zona d'acampada. 

Senderó cap a Laguna de Los Tres amb una glacera al fons
Glacera Piedras Blancas que et trobes pel camí
Aproximadament en una hora i mitja em vaig plantar en un mirador natural ben senyalitzat amb un cartell que permet interpretar el panorama de les muntanyes i el glaciar que es presenta davant teu. La vista de la muntanya imposa molt. El Fitz Roy és una muntanya de 3400m ubicada a l'oriental camp de gel Patagònic Sud, en el límit entre Argentina i Chile. Tot i tenir una altura promig ja que no arriba a la meitat dels gegants de l'Himalaia, la muntanya té la reputació de ser de dificultat extrema. El clima de la regió és excepcionalment inestable i la zona bastant inaccessible. Fer el cim del Fitz Roy és extremadament difícil i competència exclusiva dels escaladors amb molta experiència, degut a les nevades, els vents i els canvis de la situació metereològica. 

Mirador del Fitz Roy

Vistes del Fitz Roy des del mirador

 El camí continua sempre remuntant el rierol fins la zona de drenatge dels llacs "Madre e Hija". A dos hores de sortir del Chalten vaig arribar primer al Campament base Poincenot (la ruta marca fins aquí unes 4h). El campament Poincenot és un dels llocs per acampar més concorreguts del Parc Nacional. Vaig parar uns minuts per menjar algo i reposar aigua i vaig continuar i després de creuar el "Rio Blanco" comença el més dur. Un cartell ben gran t'avisa que a partir d'aquí la cosa es complica i que és necessari un bon calçat, roba d'abric pels canvis de temps i una bona forma física. El camí es comença a empinar i puges uns 500 m en només 2 km. Realment dur. I ja estava a la Laguna de los Tres. Aquesta és la vista més propera a la paret granítica del Fitz Roy i les seves agulles. Arribar-hi va ser realment dur i perillós ja que si el vent em va acompanyar durant tot el camí, durant els últims metres de l'ascens va ser impressionant. Fins al baixar a l'alberg no em vaig assabentar que havia "lluitat" amb ràfegues de més de 120km/h segons les prediccions metereològiques. M'havia d'anar agafant per les roques i les parets ja que literalment et tirava. Davant meu portava un muntanyenc francès que va caure per terra més de dos cops. Jo també vaig caure una vegada per culpa del vent. Era increïble. He pujat molts cops a la muntanya i he fet bastants cims però mai a la vida havia viscut en directe una ventada com aquella. Semblava com si el Fitz Roy no ens volgués aquell dia allí i ens fes tornar enrera. 

Vistes des de l'última part de l'ascens
Un cop a dalt quatre fotografies pel record refugiant-me darrera una gran roca per no marxar volant, i tot i que volia quedar-m'hi una estona per menjar una mica, reposar forces i disfrutar de les vistes, el canvi de temps que es preveia feia por i el vent molt de respecte. Amb seny, com sempre, vaig decidir que el millor era començar el descens i ja pararia al campament Poincenot. No has de sobrevalorar mai el poder de la muntanya. 

Arribant a dalt de Laguna de Los Tres als peus del Fitz Roy

El camí de tornada és el mateix fins arribar a la bifurcació que he esmentat anteriorment. Allí vaig decidir passar per l'altre banda per arribar a El Chalten. Vaig passar per Laguna Capri, quatre fotos més i cap a l'alberg. En 5 hores clavades havia pujat i baixat, havent parat una hora per menjar. Algun membre de l'alberg es va sorprendre en veurem tant aviat allí i vaig haver d'ensenyar-li les fotos al cim ja que dubtava si havia arribat fins dalt. La resta del dia em va servir per descansar i decidir si em quedava més dies o no. Després de veure les prediccions del temps vaig decidir seguir el meu viatge ja que durant els propers dies les pluges i el fort vent m'impedirien disfrutar d'aquest paradís natural. L'endemà tornaria en un bus cap a El Calafate. 

Laguna Capri

I aquest va ser el meu pas per la capital nacional del Trekking a Argentina. Jo et recomano anar-hi tot i que també et dic el que et trobaràs. Si no t'agrada la muntanya i practicar activitats enmig de la natura tot disfrutant de la pau i la tranquilitat, no hi vagis. Segur que tens altres opcions que t'omplin més. A mi em va encantar i em va quedar pendent realitzar alguna altra excursió pel Parque Natural Los Glaciares. El Chalten queda anotat al meu llistat de llocs en una bona posició com a possible candidat per tornar a visitar. 

sábado, 14 de diciembre de 2013

Glaciar Perito Moreno: la vuitena meravella del món.

En més de 40 dies de viatge i duent ja a l'esquena uns 15.000 km només havia agafat un sol avió. Va ser el primer, el que vaig prendre des de Barcelona fins a Sao Paulo. Déu ni do el que he recorregut per via terrestre. No se si serà que arribar a la fi del món em va desgastar una mica pel tema de les més de 30 hores que vaig passar dalt d'un bus, però no volia repetir-ho. No tenia ganes de tornar a fer un viatge així en aquells moments i molt meny tornar enrera, ja que per arribar al meu pròxim destí hagués hagut de tornar fins a Rio Gallegos i d'allí prendre un altre transport fins a El Calafate. Mirant preus vaig trobar un bitllet d'avió que per una diferència d'uns 20 i pocs euros, em duria des d'Ushuaia fins a El Calafate en una hora i 10 minuts, en comptes de les 18 hores que hagués tardat si hagués optat per l'autobús. El bitllet em va costar uns 114€ amb l'empresa Aerolínias Argentinas. Trobo que és car per ser un vol intern. Si, les distàncies aquí són molt grans. Però tampoc justifica el cost del bitllet. Estem acostumats a la gran quantitat de companyies low cost que tenim a Europa amb les quals pots volar des de Barcelona a qualsevol altra capital Europea per menys de 50€. Però bé, el dia que guanyava per tant poca diferència de preu valia la pena.

I així vaig arribar a El Calafate, la capital nacional dels glaciars. És una ciutat de la provincia de Santa Cruz, a la regió de la Patagonia. El seu nom característic el deu a un arbust espinós de flors grogues, molt característic de la Patagonia. L'arbust dóna un fruit de color blavós, l'anomenat Calafate, i per tota la Patagonia pots trobar des de gelats i mermelades fins a begudes fetes amb aquest fruit. Em van explicar a Tierra del Fuego durant la visita a una de les illes, que si en menges tornes segur a la Patagonia. La ciutat només té uns 17.000 habitants, i és que és una ciutat relativament nova, ja que la seva fundació es remonta a principis de segle XX. Va ser llavors quan El Calafate va sorgir com a localitat permanent ja que en el seu origen només era un punt d'aprovisionament dels transports de llana des de les granjes de tota la regió. D'aquesta manera el govern argentí es va plantejar fundar una ciutat l'any 1927 a fi de consolidar el poblament de la regió.

El Calafate

La ciutat en si no té res a destacar. El paisatge és molt àrid. Quan hi vaig arribar em va donar la sensació com si em trobés en un poble de l'antic oest americà. Casetes de fusta amb els seus porxos i tots els cartells també fets de fusta a l'entrada dels comerços. És maco, diferent de qualsevol poblet que hagis vist abans. El Calafate deu la seva importància a ser la porta d'accés al Parc Nacional "Los Glaciares" amb la seva principal atracció; "El Perito Moreno".  És el glaciar més conegut de tots els glaciars del parc. Està ubicat a l'extrem sud al costat de la Península de Magallanes, a uns 80km de El Calafate.

Per anar-hi tens 3 opcions; o contractant un dels molts tours que t'oferiran per tota la ciutat, en transport públic o pel teu compte. No se quina seria la millor manera ja que estem a Argentina i aquí, avui, tot és caríssim. No hi ha massa diferència entre una opció i una altra. L'opció del cotxe és la millor si sou 5 persones per compartir despeses. A mi no em sortia a compte. La diferència entre anar-hi en bus o en excursió organitzada pels del hostel era mínima i vaig decidir contractar l'excursió a l'alberg. En els tres casos hauràs de pagar el preu desorbirtat de l'entrada al Parc Natural del Glaciars; 130 pesos. Fa dos anys costava gairebé la meitat, seguim amb la tònica que Argentina és caríssima, amb llocs preciosos però massa cars.

Paisatge tipic de la Patagonia a la provincia de Santa Cruz
Vam sortir a les 8 del matí. Reconec que estava molt nerviós perquè sabia el que anava a veure, encara que tot el que havia somiat sobre el Perito, després es quedaria en no res un cop em vaig plantar al seu davant. Doncs bé, et recullen a la porta del hostel i marxes en una carretera secundaria direcció al Parque Nacional Los Glaciares. Tot el trajecte és per carretera sense asfaltar. L'escenari és preciós. Vas atravessant antigues granges que aquí anomenen "Estancias", les quals s'erigeixen al mig de l'imponent paisatge patagònic. Van tenir una notable incidència en la història de la província de Santa Cruz, sempre vinculades a la ramaderia i una mica a l'agricultura. Viuen principalment de recolectar la llana de les ovelles que cuiden. Vam parar en una on vam poder gaudir de l'acolliment de la gent del camp tot prenent un cafè amb llet (em van clavar més de 2€) i estant al costat de les ovelles. El propietari de "La Estancia" em va explicar que era fill d'espanyols, de La Rioja. Em va estar explicant la seva història. Es veu que quan era petit el van privar de l'estudi i el van portar a treballar al camp. Ara, amb 67 anys i sense saber ni llegir ni escriure, no se'n penedia de res i deia que la vida dura i el treball al camp li ha ensenyat moltes més coses que no li hagués ensenyat l'estudi. Sempre s'ha de veure el costat bo de les coses. Vaig passar una estona molt entretinguda xerrant amb ell. 




Típica "Estancia" argentina

Després de visitar el camp vam seguir en ruta per la carretera alternativa de grava que ens anava acostant al glaciar. Vam baixar del bus i vam fer una mini caminadeta de 3 quilòmetres pel voltant del llac on es desfà el Perito Moreno. El dia no acompanyava gaire i va començar a caure una feble pluja. Em sabia greu per les fotos que faria quan arribés a trobar-me cara a cara amb el glaciar, ja que els cels ennuvolats farien les vistes una mica tristes i jo m'havia imaginat aquell moment amb un cel blau. Malgrat això, no em va decepcionar gens. 

Vista del Perito Moreno des de la vora del llac

 Vam tornar a pujar al bus i només quedaven menys de 10 minuts per veure'l en "persona". Des del llac l'havia avistat a la llunyania però quan el bus va fer una curva a la dreta i per fi el vaig poder veure en plenitud, sem va posar tot de punta. Quin espectacle. Vaig mirar a la resta de passatgers i no hi havia ningú que no tingués la boca oberta. De veritat. Estava davant d'una altra meravella del món i cada cop que hi penso em quedo sense adjectius per descriure el que vaig veure. 

Una de les primeres vistes que tens del Perito en baixar la passarel·la


Glaciar Perito Moreno. Una imponent massa de gel de la Patagonia argentina. El seu nom fa honor a Francisco Moreno, director del museu de la Societat Científica Argentina i actiu explorador de la zona austral del país. La seva superfície ocupa uns 192 km quadrats. Per fer-nos una idea, més gran que tota la superfície de Buenos Aires... El Perito Moreno mostra un sorprenent i curiós fenòmen en el qual la seva gran massa de gel avança continuament, provocant l'acumulació, ruptura i desprendiments de grans blocs de gel en el seu front de 5km d'ample, situat sobre el "Canal de los Témpanos", per on naveguen numerosos fragments de gel glaciar. La part davantera del glaciar, el seu front, sobrepasa els 60m sobre el nivell de l'aigua en la seva màxima altura, des d'on continuament cauen trossos de diversos tamanys, produïnt una estridència comparable al so d'un tro. En els propers dies penjaré un video on vaig poder gravar el desprendiment d'alguns fragments. És tot un espectacle. Em vaig quedar unes 4 hores contemplant-lo i no en vaig tenir prou. M'hi hagués passat el dia sencer. 



Em van explicar que el seu colossal avanç va aconseguir creuar el "Canal de los Témpanos" l'any 1947 quan es va recolzar en terra ferma a la punta de la península de Magallanes, arrassant tot el bosc sencer. Es va convertir en un dic gegant tallant el drenatge natural de tota la part del sud del Lago Argentino. Aquest extraordinari fenòmen dóna lloc al creixement del nivell de les aigües provinents del llac, provocant un desnivell de gairebé 20 metres. La tremenda presió sobre el glaciar produeix filtracions i acaba fracturant-lo i trencant-lo. El gradual trencament i el posterior anivellament de les aigües és un espectacle impressionant, únic en el món, que es repeteix cada 3 o 4 anys i al qual i assisteixen milers de persones de tot el món. Jo no vaig tenir la sort de veure-ho però només el fet d'estar allí al seu davant, en silenci, admirant-lo i respectant-lo ja és tota una atracció. Quan estàs allí et quedes quiet. Inmòvil. Contemplant-lo. Aquella massa de gel t'imposa presència i respecte. Et fa notar que no és un simple "glaçó" congelat. Allò està viu. I ho notes cada cop que es trenca, s'esquerda i s'esmicola. El soroll que se sent és comparable al d'un fort tro una nit de tempesta al novembre. De sobte ho sents, et gires ràpid cap al so i veus caure a l'aigua un tros de gel tant gran com un camió. Espectacular. 

Perito Moreno

Em passaria hores intentant buscar com descriure el que vaig viure i em va fer sentir el Perito Moreno però de veritat que són coses que fas a la vida que són indescriptibles. Crec sens dubte que aquest glaciar és una de les meravelles del món. I és veritat quan dic que no hi han prous adjectius per descriure aquest regal de la naturalesa. Em considero un afortunat i un privilegiat per haver pogut apreciar, viure i sentir aquesta experiència. Segurament fins a aquest punt del viatge he parlat d'altres llocs espectaculars, he fet unes fotografies màgnifiques i he viscut experiències inolvidables, però de moment, mai a la vida havia sentit el que vaig sentir davant d'aquell imponent bloc de gel. Suposo que per això sel considera la vuitena meravella del món. És massa bonic. La imponent massa de gel interminable rodejada de boscos i muntanyes és un espectacle que et recomano viure un cop a la vida. La pau infinita que existeix en aquest lloc és una sensació diferent al que hagis pogut sentir abans. Silenci que el mateix glaciar s'encarrega de trencar llençant grans blocs a l'aigua per mostrar-te tot el seu poder. Per ensenyar-te que està viu, i que el planeta també ho està i l'hem de cuidar ja que coses així s'han de conservar a fi que tots podem gaudir-ho. 




Et recomano passar-te per la galeria de fotos i disfrutar de totes les imatges. No és el mateix que viure-ho en directe ja que jo mateix em decepciono quan les veig, no reflexen gens la realitat del que és el Perito Moreno, però et poden ajudar a fer una idea i a animar-te que intentis anar-hi i veure-ho en directe.


(PROPERAMENT PENJARÉ EL VIDEO AMB ALGUNS DESPRENDIMENTS DE BLOCS DE GEL)

miércoles, 11 de diciembre de 2013

Ushuaia: la fi del món.

Arribar a la fi del món no és gens fàcil a no ser que no et sàpiga greu gastar-te uns quants diners per anar-hi en avió. Com que no és el meu cas jo vaig optar per arribar-hi en bus des de Puerto Madryn. Si, una bogeria. Tampoc va ser barat i és que estic bastant sorprès amb els preus que m'estic trobant a Argentina a dia d'avui. Abans de començar el viatge vaig consultar diferents blogs d'altres viatgers que havien fet un itinerari semblant i per molt fort que soni, els preus s'han triplicat en només 2 anys. Com a opinió personal no pot ser que tot sigui tant car aquí. No m'extranya que la gent opti per quedar-se a casa i no viatjar fent que aquesta famosa crisi sembli ser interminable. Abusen tant del turista com del motxiller. Et fan pagar per tot i a uns preus desorbitats. Només dir que tots els albergs on estic dormint, recomenats per altres viatgers, fa un parell d'anys costaven una mitja de 40 pesos argentins (uns 5€). Jo estic pagant una mitja d'uns 100 pesos argentins per nit en dormitoris compartits i esmorzar. Increïble.


Doncs bé, el viatge de Puerto Madryn a la fi del món el vaig haver de fer en 2 busos, un total de 33 hores. Terrible. Estic una mica penjat, si, però els dos autobusos em van costar 1370 pesos (158 €) i el bitllet d'avió costava 2600 pesos. Tot i que va ser durissim estar durant 33 hores dins d'un bus, l'esforç valia la pena. M'estalviava un allotjament i amb la diferència de preu puc dormir i menjar durant bastants dies. El primer bus em va portar de Puerto Madryn a Rio Gallegos. Allí tenia un marge de dues hores per comprar l'altre bitllet fins a Ushuaia sense saber si hi havien places o no. La decepció va ser gran quan les dues companyies que ofereixen el servei em van dir que els busos anaven plens. Havia de fer nit a Rio Gallegos o espavilar-me. Vam ajuntar-nos entre 4 per compartir un taxi i arribar el mateix dia a Ushuaia. El preu era gairebé el mateix que el bus. Quan ja teniem taxi va venir corrents el venedor d'una de les companyies dient-nos que al final hi havien places i a les 9 i poc pujava al bus que en 13 hores em portaria a la fi del món. 

Típic paisatge agrest de Tierra del Fuego
El viatge va ser entretingut, primer perquè el 70 per cent del terreny és per carretera sense asfaltar, per camins de cabres i a més s'ha d'agafar un ferri per poder creuar a Tierra del Fuego, l'illa d'on Ushuaia és la capital. Al damunt amb el contratemps d'haver de creuar la frontera amb Chile ja que si no, no hi ha manera d'entrar a Tierra del Fuego. El ferri es troba en territori de Chile i quan hi arribes has de baixar del bus i fer tots els tràmits d'immigració de sempre, regitre de sortida d'Argentina, entrada a Chile, sortida de Chile i entrada de nou a Argentina. Tot un xou. A aquest pas en pocs dies em quedaré sense pàgines buides pels visats del passaport ja que no se si és que als funcionaris de les oficines d'immigració no els hi han ensenyat a posar un tampó o que ho fan amb els ulls tancats, però per cada dos segells mal posats m'ocupen tota una plana. 

Diu la història que fa gairebé 500 anys, un grup d'exploradors del Món Vell van avistar les costes d'una terra desconeguda. Focs dispersos i columnes de fum de les fogueres dels natius semblaven flotar sobre les aigues enmig de les boires a la sortida del sol. Segurament va ser aquest entorn místic el que va donar nom a aquesta illa; Tierra del Fuego. El que una vegada va ser un lloc inhòspit i remot, avui atrau a milers de persones de tot el món. Quan em van explicar aquesta història, navegant per les aigues que porten a l'Antàrtida, em vaig posar a la pell d'aquests exploradors i vaig fer córrer la meva imaginació visualitzant totes aquelles terres plenes de focs australs. Aventura, emoció, història i llegenda, és tot el que et pots trobar si vas a Tierra del Fuego.  

I quan arribis aquí ja pots dir que estàs al cul del món, a Ushuaia. És la capital provincial de Tierra del Fuego. Concretament el nom correcte de la provincia és "Tierra del Fuego, Antártida e Islas del Atlántico Sur". Ushuaia es troba situada a les costes del Canal Beagle i està rodejada per les muntanyes del Martial, amb el seu glaciar. La ciutat està en un golf impressionant que la protegeix dels vents freds de l'antàrtida. Actualment hi viuen uns 60 mil habitants. El nom de la ciutat prové de la llengua yàmana, els nadius que vivien a l'illa, i significa "golf que penetra a ponent". 


Mític cartell que et recorda que estàs a la fi del món

El tema de si és la fi del món podria ser un motiu de debat. Ushuaia és la ciutat poblada més austral del planeta, és a dir, ubicada més al sud. En realitat, però, existeix un poble anomenat Puerto Williams, de Chile, que està situat una mica més al sur que Ushuaia. Sigui com sigui, si hi vas, et pots considerar estar al final del planeta ja que més al sud no hi ha res més que l'Antàrtida. Com a curiositat dir que Buenos Aires i Ushuaia estan separades per més de 3000 km. Entre l'Antàrtida i Ushuaia només n'hi han menys de 1000. 

L'estada a la ciutat va ser breu, bàsicament perquè, com dic sempre, el món té moltes coses boniques per veure però sobretot pels preus elevats que m'estic trobant a Argentina. Crec que en 3 dies, un parell de nits, en tens més que suficient per veure-ho. Les principals coses a fer són navegar pel Canal Beagle, visitar el Parc Nacional de Tierra del Fuego i veure alguns dels museus que hi ha tot passejant pel casc antic de la ciutat i pels carrers centrals plens de comerços i botigues de tot tipus. I si et sobren 3000 € pots anar a fer un creuer per anar a l'Antàrtida. Jo em vaig conformar en navegar pel Beagle i seguir somiant amb el continent blanc.

Pabelló conservat tal com era
El primer dia em vaig assegurar l'excursió en vaixell pel Canal Beagle. Vaig recòrrer diferents oficines de tours i excursions fent un llistat per comparar els diferents preus a fi d'escollir la millor opció. No és barat però és el que hi ha. Al costat del port trobaràs totes aquestes oficines amb uns cartells ben grans indicant els preus dels tours. Després de reservar una sortida per la tarda em vaig dirigir al Museu Marítim i del Presidi d'Ushuaia, situat dins l'antiga presó. Tot i no ser un museu de gran qualitat, és curiós passejar per dins dels pabellons del que havia estat la presó. N'hi ha un que encara es conserva tal com va quedar al tancar el presidi. Et recomano doncs la visita, a mi em va semblar molt interessant. El "Penal de Ushuaia" va ser una presó que va funcionar entre els anys 1904 i 1947. La duresa de les condicions climàtiques i l'aïllament geogràfic de la ciutat més austral del món ajudaven a reforçar la seguretat del presidi, destinat a delinqüents comuns reincidents i més perillosos.  La presó, construïda a la zona est de la ciutat va arribar a tenir 5 pabellons principals, allotjant més de 540 presidiaris. Els pabellons estaven disposats en forma d'estrella al voltant d'un vestibul central, i cada un d'ells tenia dos pisos on s'hi ubicaven les cel·les. 
L'any 1994 una associació civil d'habitants de la ciutat van aconseguir que l'armada, que utilitzava l'edifici per a fins militars, el cedís i es van poder inaugurar 2 musesus; el del Presidi i el Museu Marítim d'Ushuaia. Pots passejar per dos pabellons, un està habilitat amb ressenyes històriques i dades de la construcció de la presó juntament amb curiositats d'alguns dels presos més famosos. L'altre pabelló està exactament igual i no ha sofert cap reforma des del tancament del penal. L'entrada és cara, com tot a Argentina, però et recomano anar-hi a les 11 del matí ja que pel mateix preu et fan una visita guiada en castellà. És interessant.

Pabelló habilitat com a museu

Embarcació per recórrer el canal beagle
Després de la visita al museu vaig anar a menjar algo i a les 3 de la tarda sortia el vaixell que em duria a recórrer el Canal Beagle durant 4 hores. Es tracta d'un estret marítim que separa Argentina i Chile. Tant en la part oriental com en la part occidental el canal s'obre en diverses entrades o braços per on hi accedeixen embarcacions des de diferents procedències. Atravessant el canal no pares de veure un seguit d'illes i arxipèlags on pots contemplar la gran biodiversitat que hi habita. Les aigües del Canal són riques en aus, peixos i mamífers marins en especial el llop de mar. També hi destaca la "centolla patagónica" que et recomano que probis en algun restaurant d'Ushuaia. Una de les poques coses que per la seva qualitat preu vaig trobar barates. 



Colònies de llops marins en illots pel Canal Beagle


Colònia de Comoranes, au típica de la zona

El punt culminant de la ruta amb el vaixell va ser quan vaig poder veure a la llunyania el conegut com el Far de la fi del món. La imatge és espectacular. Havia vist aquesta postal moltes vegades per internet quan buscava informació pel meu viatge i ara mateix em trobava allí. Estava en un dels punts més australs del planeta, prop de l'Antàrtida contemplant aquell fantàstic paisatge. Erròneament se l'anomena el far de la fi del món, amb el nom que Julio Verne va utilitzar pel Far de San Juan de Salvamento, ubicat a la "Isla de los Estados", al sur, sent aquest el primer en ser edificat en aigües australs. Estava doncs contemplant el Far de "Les Éclaireurs", els il·luminadors. Allí plantat és com una icona inmòvil que indica l'abrupte final d'un món conegut i l'entrada als mars i gels més verges, emergint de l'últim grapat de roques i illes. La seva ubicació fa que quedis bocabadat admirant un tros de roca amb una torre solitaria que imposa presència al mig del no res. Per molt que em diguin que en realitat no és el Far de la fi del món a mi més igual, se que més enllà no hi ha res més i em quedo amb aquesta imatge. 


Far de Les Éclarieurs

Abans de tornar al port d'Ushuaia vam parar per fer un mini-treking en una de les illes del canal. El vaixell va atracar a les roques i vam poder caminar una estona per observar la flora i la fauna del terreny. Vaig poder contemplar les restes arqueològiques dels yàmans, els habitants nadius d'aquí i que amb les seves fogueres van batejar "Tierra del Fuego". 



Tornant a la ciutat vaig poder prendre conciència de la importància d'aquelles aigües per la quantitat de grans vaixells que es dirigien al port d'Ushuaia. Està ubicat a la ribera cèntrica de la ciutat. El port és clau per accedir als punts d'interès de les aigües subantàrtiques i antàrtiques americanes. Hi arriben grans creuers, pesquers i vaixells de mercaderies. Inclús vaig poder veure un vaixell de l'armada argentina. 

Port d'Ushuaia

Vaixell de l'armada

Ja eren les 7 de la tarda i tot i no tenir res a veure amb Ushuaia, al hostel vaig tenir una grata sorpresa quan a l'entrar em vaig trobar amb el cantant d'uns dels meus grups preferits, La Pegatina. Feia dues setmanes que estaven de gira per Uruguay i Argentina. Ara havien acabat i estaven fent turisme. Ja ens vam trobar i ens vam poder fer unes fotos a Montevideo. Ara dormiem al mateix alberg a la fi del món. Em va fer molta gràcia. Tot i que eren pocs membres del grup, només l'Adrià, l'Axel i l'Ovidi, amb la seva parella, l'Omar, un tècnic de so i la Vane, una amiga d'ells. Vam compartir un sopar de "Centollas" i marisc i vam xerrar força estona tot prenent unes cerveses. Haver-los pogut conèixer en persona m'ha demostrat que són molt grans, bona gent i molt senzills. Que la fama no els hi puja al cap i que la humilitat fa a la persona. Va ser sens dubte l'anècdota de la meva estada a la fi del món. 

Aquest va ser el meu pas per la fi del món. Sempre recordaré la meva visita a Ushuaia. Em sembla que mai havia estat tant lluny de casa ni tant al sud. Arribar-hi em va comportar una notable despesa econòmica però no podia passar per Argentina durant la meva volta al món sense anar a visitar la ciutat més austral del nostre planeta. Si em preguntes et diré que hi vagis. Ushuaia ofereix un paisatje únic d'Argentina a través de la combinació de muntanyes, mar, glaciars i boscos. És una ciutat pintoresca que combina colors i desnivells acompanyant la silueta dels Andes que s'observen a l'horitzó navegant pel Canal Beagle. No em va semblar només una petita ciutat a l'extrem del món sinó que vaig veure que és la naturalesa i l'aventura en la seva màxima expressió. Ushuaia, la fi del món, el centre urbà més austral de la Terra, font d'inspiració i de llegendes que perduren encara per aquells que mai van trepitjar aquestes terres o van navegar els mars del Sud. Sense nostalgia i amb ganes em tocava començar a pujar cap al nord. Primera parada; Perito Moreno.